Que Sant Joan ens mantingui desperts

Entre Sant Joan i Sant Pere, adéu primavera. I en això estem. Dimarts vinent, si Déu vol, toca revetlla. La nit de Sant Joan –la més curta de l'any– és nit d'alegria. Alegria de xics i grans. També ho diu la dita. I no crec que la crisi afecti directament la sorollosa revetlla. Des de sempre, la nit de Sant Joan ha gaudit del fervor popular.

El Costumari Català, de Joan Amades, dedica a la diada de Sant Joan Baptista setanta pàgines, que aviat és dit. Són incomptables els refranys populars dedicats a Sant Joan. No menys que les invocacions, les creences i els cants. Resulta gairebé impensable que Joan, anomenat el Baptista, famós per la seva austeritat, fos tan prodigiós anys enrere. Enguany, la festa s'escau en dimecres, però si s'escaigués en dijous, veuríem com les pedres es tornen ous. Sabíem que els catalans de les pedres en fèiem pans, però que les pedres es transformin en ous supera tots els càlculs. I és que les arrels d'aquesta devoció tan gran tenen més a veure amb el sol que amb el santoral. La festa de Sant Joan arriba en el moment precís: quan la naturalesa fa el tomb. Quan la fertilitat dóna els seus fruits. I tothom es disposa a recollir el que ha sembrat. Per Sant Pere, els pescadors aconsegueixen les millors pesqueres. I els pagesos, que acostumen a fer cara d'ofesos, estan més contents que mai. Tothom està alegre en aquestes diades. I és que a partir de Sant Joan, segons ens explica Amades, tot es fa gran: creix l'arbre i creix l'infant. I d'aquí ve que la nit de Sant Joan sigui una de les nits més celebrades. No debades, sant Joan és també «el patró dels tontos (sic) i dels qui el fan». Fer el tonto, en la nit de Sant Joan, es gairebé preceptiu. De tal manera que sant Joan, de tots els sants de l'any, passa per ser el més boig i el més estrany.

Un mica estrany, sí que ho era. La seva manera de vestir cridava l'atenció. Justament perquè anava pràcticament despullat. Es cobria el cos amb una pell de moltó. D'aquí ve que se'l tingui com el patró dels pastors. En la nit de Sant Joan, els pastors sacrificaven un anyell a major glòria d'aquell humil precursor que va ser el Baptista. L'anyell era abandonat –a la bona de Déu– enmig del bosc. Per tal de satisfer els llops i allunyar-los de la cleda. I sant Joan –us deveu preguntar– què hi pintava en aquest ritual? Jo m'he fet la mateixa pregunta. I només he trobat una resposta: que Joan, el Baptista, va ser el primer que va reconèixer en Jesús «l'anyell» que havia d'esborrar els pecats del món. De fet, eren cosins. Només que Joan, fill del sacerdot Zacaries i d'Elisabet, la seva esposa, va rebre des de molt jovenet una formació especial. Va entrar al seminari –com si diguéssim– amb dotze anys. I posteriorment va sentir la crida del desert, de la solitud, de la vida eremítica. La seva llengua era de foc. Cridava contra els mals costums. Convidava al penediment i a la penitència. Practicava el baptisme d'immersió en les aigües del Jordà. I era moltíssima la gent que anava expressament a escoltar-lo. Tenia molts seguidors. La qual cosa vol dir que era tingut per profeta. Un gran profeta que predicava de lluny al Temple (i també contra el Temple) en el desert. O més ben dit: des del desert. La puntualització, en aquest cas, no és supèrflua. Avui, el que entenem per «parlar en el desert» és que ningú t'escolta. I aquest no era el cas de Joan Baptista. La seva veu arribava a tothom. I val a dir que no es mossegava la llengua. D'aquí que el rei Herodes se sentís «obligat» a empresonar-lo. Més tard, com tothom sap, el va fer decapitar. Un final trist. No menys trist que el del seu cosí, Jesús, fill de Josep i Maria, malgrat que el seu estil era ben diferent.

Jesús era un predicador itinerant. Anava a l'encontre de la gent. I ben aviat es féu famós per l'autoritat amb què parlava. Com també per la seva clara preferència per les persones «impures». Els marginats pels sacerdots i els saduceus. I també pels fariseus hipòcrites, sempre a l'aguait dels que transgredien la divina Torà, la llei de Moisès, que regulava –fins als detalls més mínims– la vida quotidiana dels jueus. No sé què dirien avui dels nostres representants religiosos i dels nostres governants. Berlusconi, per posar un exemple, no trobeu que presenta un perfil molt semblant al d'Herodes? I el president Rodríguez Zapatero no té una certa retirada amb Ponç Pilat?

Sigui com sigui, la revetlla és a les portes. I els nous impostos, també. Que Sant Joan gloriós, patró de gairebé tot (llevat dels sastres, com és lògic), ens mantingui ben desperts.