llegir i Escriure
La febre del totxo
Un reguitzell de balcons tancats amb rètols de les immobiliàries
Aquest és el conte de mai no acabar. Ens va costar anys i panys disposar d'una llei de costes, però ara el nou ministre del tram diu que vol reformar-la per alleugerir les seves imposicions més estrictes. Prou que vam obtenir una moratòria que impedeix construir més ports esportius a Catalunya, però ara uns espavilats ja esperen que s'obri la veda per fer-ne un a Tossa. Mentrestant, el professor universitari Juli Valdunciel, després de treballar en una teis doctoral sobre 552 plans parcials d'urbanisme aprovats en un període de trenta anys, ha conclòs que el paisatge tradicional de la costa ha perdut la seva identitat. Gran descobriment. Com si no ho hagués vist venir fa quaranta-cinc anys Yvette Barbaza en la famosa tesi doctoral Le paysage humain de la Costa Brava. Ningú no en va fer cas, i així hem arribat on som; es veu que calia una nova tesi per acreditar-ho. Com si no ho haguessin dit mai economistes com Ernest Lluch i Joan Cals, escriptors com Josep Pla i Joan Teixidor, i els documents dels successius Debats Costa Brava de 1976, 1989 i 2004.
Ja en el primer dels tres debats, els arquitectes Benet Cervera i M. Assumpció Alonso de Medina van descobrir quina era l'arrel del problema: “Les noves formulacions urbanístiques no pretenen l'articulació amb el paisatge, sinó que busquen la fórmula que asseguri la màxima rendibilitat a la inversió.” Hi ha una dita castellana que li ve com l'anell al dit a aquesta situació: La codicia rompe el saco. Ara ha vingut la crisi, la bombolla ha punxat i ens ha deixat un rastre de poblacions fantasmals, un reguitzell de façanes amb balcons tancats i amb rètols desesperats de les immobiliàries a la cerca i captura dels comprador perdut. Ho hem llegit fa poc en un titular de diari: “No venem res des de fa dos anys.”
Però, tot i que el mercat immobiliari s'ha estancat, ja hi ha impacients als quals ha pujat la febre del totxo i projecten un port, deu xalets de luxe, un hotel de cinc estrelles i un túnel. Hi ha gent que no escarmenta mai, ni a la vista dels edificis buits del litoral, patètic monument a la inconsciència dels qui van voler estirar més el braç que la màniga i han acabat vestits amb un sac foradat.
