Independència i pacte fiscal

Apoc a poc s'ha anat estenent la idea que el plantejament que es va fer des de Catalunya de la reforma de l'Estatut no va ser bo. No només no hem aconseguit una millora substancial de l'autogovern sinó que, en alguns punts essencials, com el de la immersió lingüística, estem legalment més a la intempèrie que abans. Dir això, en aquests moments, continua essent impopular, en determinats ambients, perquè la cursa per veure qui és més independentista no sembla haver quedat interrompuda malgrat la monumental patacada que tots plegats hem rebut. La cursa, per veure qui és més independentista, la poden fer els intel·lectuals, els opinadors, els mestres d'escola, qui sigui... Però no els polítics. Els polítics, per més pressions que rebin, només ens poden formular, a nosaltres, els ciutadans, aquelles propostes que siguin capaços de dur a bon port. El terreny dels polítics és el terreny de la realitat.

La realitat, per exemple, és que Catalunya pateix un drenatge econòmic insostenible. No crec que cap lector d'El Punt Avui consideri discutible aquesta afirmació. Però el que és realment important és que, fora de l'àrea d'influència d'aquest diari i, en general, del catalanisme, trobaríem molts ciutadans que la compartirien. I, especialment, la podrien compartir aquells catalans que tenen lligams familiars amb la resta d'Espanya i que, periòdicament, poden comprovar, in situ, de què estem parlant quan parlem d'un sistema de finançament injust.

La pluralitat ha estat, històricament, i ho continua essent ara, un dels factors que fan fort el catalanisme i que, a la vegada, l'afebleixen. El fa fort perquè, a la manera del xiclet que s'estira pel cantó que vols –la metàfora, potser no gaire educada, és de Maria Aurèlia Capmany– ha donat cabuda a Cambó i a Andreu Nin; a Torras i Bages i Jaume Brossa. Tots van ajudar a fer fort el catalanisme. El bisbe de Vic, per exemple, intentant que els carlins deixessin el trabuc sota l'armari i passessin a actuar, defensant els seus punts de vista, dins la societat moderna que arribava de manera inexorable. I Andreu Nin no pas, és clar, quan justifica la crema d'esglésies sinó quan tradueix al català els clàssics russos. El catalanisme és fruit d'aportacions contradictòries i, per això, cada vegada que, des de fora o des de dins, han intentat destruir-lo han aparegut, al costat de les necessàries actituds de fermesa, complicitats amagades, mig secretes o potser fins i tot un punt tèrboles. El catalanisme, per dir-ho en una expressió d'ara, és un sentiment transversal. Però justament per això li resulta tan difícil fer passos endavant de forma més o menys unitària o, si més no, consensuada.

Si lliguem la reivindicació del pacte fiscal a un possible procés d'independència estem posant les condicions per repetir l'experiència de la reforma de l'Estatut. El pacte fiscal no ha de ser un pedaç. Ha de ser un punt i a part de les finances públiques catalanes. Això només es pot aconseguir per vies que volem continuar prohibint-nos –però no ens enganyem pas quan ens interroguem per què el País Basc ha recuperat el seu concert econòmic– o bé a través d'un gran moviment unitari. Els grans moviments unitaris són per a moments polítics o socials excepcionals, i aquest ho és. I consti que davant de qualsevol crida a la unitat no puc deixar d'experimentar un sentiment recelós, perquè la unitat ofega les diferències i fomenta els cabdillatges. L'actual espoli fiscal perjudica rics i pobres, vells i joves, apocalíptics i integrats. Reforcem aquest missatge a veure si, per fi, podem celebrar alguna victòria.