Aquest vespre

Entre la meva família i els amics més propers hi compto ara mateix les següents persones: dues nenes que van a escola (i s'enduen el dinar amb la carmanyola, perquè és més barat); un jubilat (que fa un any que espera una pròtesi de genoll); dues treballadores autònomes (que últimament facturen menys que l'IRPF que paguen cada mes); un noi que ha marxat a Alemanya perquè aquí no troba res; un altre que està a l'atur (se li acaba la prestació al juny); una noia que acaba de trobar una feina (al·leluia!), però li han fet un contracte laboral molt precari (tan precari, que cada dia es pregunta si demà encara treballarà o ja l'hauran fet fora); una iaia (que té una pensió misèrrima i cada dia li costa més arribar a final de mes –i ara apugen la llum!), i una noia que va deixar la feina (molt mal pagada i amb uns horaris impossibles) quan va tenir la primera criatura.

Tots són molt bona gent. Tots són molt més pobres del que eren fa tres anys. Cada vegada més pobres. Tots (tret, per sort, de les criatures) viuen amb un pes al cor que els oprimeix i un temor vague que els fa tenir els ulls inquiets. “I si no ens en sortim?”, es pregunten. Jo penso que tot això farà un pet, i el que m'admira és que no l'hagi fet encara.

Cap d'aquestes persones no farà vaga. Els que no treballen no en poden fer, encara que la vaga sigui precisament per protestar perquè no tenen feina. Els altres no en faran perquè tenen molta por de perdre la feina i el sou, que és miserable però que, al capdavall, és l'únic que entra a casa. Fer o no fer vaga no té res a veure amb ser o no ser valent. La valentia és llevar-se cada dia, i tirar endavant, i estar tranquil i de bon humor. Però tots sortiran al carrer. Dignament, seriosos, convençuts que hem de poder decidir les regles que han de permetre a la nostra gent i el nostre país sobreviure. Per la gent i pel país, ens veurem aquest vespre a la manifestació. Nosaltres hi anirem tots junts.