Silencis

Diuen que els grans polítics saben administrar els seus silencis. Dominar l'art de callar sol ser un gran avantatge, tot i que, d'entrada, el que no diu res pot passar per babau. Si calles pots semblar babau, efectivament, però Mark Twain ja va observar que si obres la boca no en quedarà cap dubte. Potser per això els que callen pugen tant. Dominar l'art de callar va molt a favor si un vol fer carrera en qualsevol àmbit corporatiu.

Ara, més enllà del silenci tàctic, hi ha silencis d'un ordre superior, silencis magnífics. Jo no he oblidat mai la manera com R., un company d'escola, responia amb un silenci indomable i estoic les preguntes dels mestres. Mai va cedir a les amenaces ni a les pressions. En cap examen oral, cap mestre va arrancar-li una paraula. R era el nostre ídol. Allò sí que era una actitud antisistema: “Ni Déu, ni mestres!”, com cantava el gran Léo Ferré. Qui sap d'on treia la força de no dir res, l'amic R. El llenguatge dramàtic contemporani ha explorat la informació que contenen els silencis. Harold Pinter solia dir que com més dolorosa és l'experiència més dificultosa es fa la possibilitat d'articular-la verbalment, i això és el que provoquen les constants pauses i silencis dels seus personatges. Només podem parlar de les coses que ja no ens fan mal al cor. A vegades, el silenci pot amagar una enveja insuportable. Em sembla que és el que li va passar a Josep Pla quan, en la famosa entrevista a la televisió, Soler Serrano li va demanar l'opinió sobre Sagarra. Pla va quedar embarbussat i només va poder emetre uns sons guturals inintel·ligibles. Era massa dolorós assumir el talent natural del prosista català que li feia competència. I si seguim en la literatura catalana ve al cap la manera irònica d'administrar silencis que va emprar Pere Quart per opinar sobre l'estat de la poesia catalana del seu temps: “Els quatre grans poetes catalans són tres: Riba i Carner”. Els silencis revelen més del que amaguen.