Deute

Des de l'inici d'aquesta crisi econòmica, que algunes veus lúgubres afirmen que encara tardarem sis anys més a digerir, s'ha posat l'accent en el deute públic. Totes les tisorades fetes en els serveis de l'estat del benestar, com ara la sanitat i l'educació, i les que vindran en els pròxims mesos, vénen obligades per la necessitat de les administracions públiques de diferents nivells de reduir el deute. Perquè si no, arribarà un moment que tots els ingressos derivats dels impostos es dedicaran a pagar interessos. La gran retallada, se'ns diu, no es fa en contra de l'estat del benestar, sinó a favor.

Però el deute públic només és una part del problema, i no precisament el menor. En aquesta equació falta un deute del qual ningú parla, o en parla poc, i que és com a mínim igual de preocupant: el deute privat. Tenim una mostra en el que està passant amb les hipoteques que es deixen de pagar, però aquesta no és la part més gran del pastís.

Un impagament generalitzat del deute privat seria una gran catàstrofe. El fet diferencial és que aquesta crisi del deute privat no és només de l'Estat espanyol, sinó de totes les economies occidentals.

Les alternatives són poques. És possible que calgui resignar-se a un quitament parcial del deute privat, operació que alhora haurà d'anar acompanyada d'inversions per reactivar l'economia. Serà l'hora de deixar d'obsessionar-se per quadrar el balanç i fer circular els diners.

Com que aquest problema és general, també és possible que els països més ferms partidaris de l'austeritat obrin finalment la mà.