La contraportada
Ja no l'estimem
Augmenta la desafecció, el descrèdit de la democràcia, d'Europa, d'aquest sistema que sovint mostrem al món amb una certa arrogància
Siguin vuitanta mil o siguin vuit-cents mil, dijous a Barcelona es va viure una de les manifestacions més grans de la història de les manifestacions. I a Girona, tant si eren dotze com quinze, hi ha unanimitat en l'adjudicació del lideratge en el catàleg local d'aquesta ciutat aparentment encantada de la vida. Els carrers anaven plens de vells i joves revolucionaris, d'estudiants, de sindicalistes de pedra picada i d'un assortit abundant i variat de docents, de treballadors de la neteja i de retallats i indignats diversos, d'entre moltes altres possibilitats individuals i col·lectives de situar-se sota les estrelles i les inclemències. Fins i tot des de l'interior d'aquella gernació, sense necessitat de càlculs meticulosos ni imatges aèries, l'aspecte divers, absolutament heterogeni dels manifestants, ja permetia endevinar que s'hi havia aplegat una multitud.
Les mobilitzacions s'havien convocat contra la reforma laboral, però la magnitud de la reacció social sembla evident que responia a moltes més coses. A mesura que el registre diari de víctimes de la crisi creix i s'eixampla, a mesura que anem descobrint que el replantejament general de tractes que ens proposen afecta negativament la immensa majoria, també creixen les raons, no només per ocupar carrers i aturar les fàbriques, les aules i les oficines, sinó per aturar el món. Augmenta la força del discurs crític que denuncia la benevolència de les mesures polítiques amb els responsables de la crisi i la duresa amb les víctimes. Augmenta la irritació, i no només entre els que pagaran el preu d'un mercat de treball que la reforma laboral deixarà encara més precari, sinó també entre els autònoms, els desnonats, els estalviadors afectats per les participacions preferents, els petits empresaris que segueixen sense tenir accés al crèdit i que han de comercialitzar productes i serveis en una societat en descomposició en què l'atur, els sous baixos i les incerteses enfonsen el consum. Retrocedim cada dia i la política de retallades no fa sinó sumir-nos en una depressió cada dia més profunda sense aconseguir reduir el dèficit, exactament com a Grècia o Portugal. Es perd societat de benestar, drets, protecció social, empitjoren les condicions de vida i no fan altra cosa que abocar-nos a un mar obert on diuen que hem d'anar a buscar la lleugeresa i la llibertat i on, ineludiblement, ens convertim en morralla per alimentar taurons. No estem en crisi: “Ja no t'estimo”, deia una de les més rudimentàries però també més subtils pancartes que seguien la manifestació de Girona en un dels sectors on l'èxit més corejat va ser “En diuen democràcia i no ho és”. Encara que els mitjans de comunicació convencionals i les opinions publicades no acabin d'expressar-ho amb nitidesa –i segurament també per aquest motiu– augmenta la desafecció i les impugnacions a la totalitat, el descrèdit de la democràcia, d'Europa, d'aquest sistema que sovint mostrem al món amb una certa arrogància. I això, no sé si tothom n'és conscient, ens porta al desamor i als trencaments.