Vilaró, Delgado i l'aigua que baixa

Ramon Vilaró possiblement hagi perdut aquesta setmana l'última gran oportunitat d'engegar Josep Delgado i companyia a pastar fang abans que acabi empastifat de dalt a baix, que hi acabarà. Ja sé que ell dirà que ell s'estima molt el Girona, però tornar a la seva localitat d'abonat de tota la vida i deixar la confortable butaca que té reservada a primera fila de la llotja de Montilivi no és en absolut incompatible amb el seu amor cap al club.

De fet, el president del Girona va presentar dimecres passat la dimissió. Com que Delgado ja fa uns dies que torna a estar a l'amagatall –a veure si quan surt, si és que surt, torna a tenir la barra de riure's de tothom dient que estava de vacances o fora (no pas d'Espanya, d'on en teoria no pot sortir) per negocis–, Ramon Vilaró va haver de comunicar la seva decisió a Kat Gorska i Bartomeu Jofre, els braços executors de l'empresari gironí, sobre el qual plana altre cop l'ordre de recerca, ara amb un bitllet d'avió reservat cap a Varsòvia –prèvia escala a Madrid, a l'Audiencia Nacional– i la previsió d'un llarg allotjament a terres poloneses, i no pas en cap hotel de cinc estrelles.

Tot i que va costar un pèl més del que s'esperava convèncer-lo, la dimissió del president va acabar en no res. Que si és imprescindible, que si és més important que Uribe i Barrera junts (Vilaró era un ferm defensor del director esportiu), que si Delgado no li agafava el telèfon era perquè no tenia cobertura i no pas perquè no volgués parlar amb ell, que si deixava ara el club provocaria un incendi d'una magnitud mai vista a Montilivi... Massa ensabonades perquè un paio com Vilaró no caigui al parany i li facin creure que és el rei del mambo.

De tot el que li van dir dimecres a Vilaró (fins i tot va poder parlar amb el mateix Delgado pel telèfon vermell), només hi ha una mitja veritat: que Vilaró és imprescindible. Afegim-hi, però, l'altra mitja: ho és bàsicament per a Delgado, ja que mentre Vilaró sigui el president del consell d'administració serà l'ase dels cops i li caurà al damunt la immensitat de brossa que s'està acumulant dia rere dia en aquesta casa d'embolics que és el Girona FC. I compte que no li acabi afectant també la cartera.

Perquè Vilaró hauria de saber, encara que li facin creure el contrari, que està exclòs des del primer minut del nucli dur de Josep Delgado, l'entorn des d'on s'executen les grans decisions sense que ningú s'embruti ni una ungla, i que el formen gent amb no massa miraments o amb un imperceptible sentit del ridícul i que li diuen a tot amén (Kat, Bartu, Boadas, Novach i afegim-hi ara Salamero: quin repòquer!).

I l'aigua que baixa no és precisament transparent. El més que possible descens a segona B del Girona és la notícia menys dolenta de totes. M'estalviaré el nom del conseller que va assegurant que l'equip se salvarà. En què basa aital afirmació? En la flor de Salamero, aterrat de primera catalana (i amb els respectes màxims per als entrenadors d'aquesta categoria)? En la implicació dels jugadors, que anant bé no veuran ni un ingrés més al seu compte fins que denunciïn el contracte a l'AFE? En la maquinària que diuen que s'engegarà fins i tot fora dels terrenys de joc?

També s'està estenent cada cop més la possibilitat que el Girona FC SAE acabi presentant concurs de creditors. Sembla un acudit, tenint en compte que des del club s'ha dit, repetit i presumit que són una de les entitats més sanejades de tota la Lliga de Futbol Professional. Si l'ampliació d'1,5 milions no es cobreix, i fa tota la pinta que no es cobrirà, el Girona està abocat a entrar en concurs (cauria en fons propis negatius) i, amb la nova llei, això li costaria automàticament un descens administratiu que s'afegiria al possible descens esportiu. O sigui, la tercera divisió.

I sense saber el deute real, que pot ser sideral. El Girona, a banda d'una plantilla llarga i costosa, té unes quantes causes obertes (Xavi Julià, Raül Agné i una colla d'ex) i el nom del club no figurava tampoc entre els que estaven al dia amb Hisenda i la Seguretat Social. En tot cas, serà un deute inassumible si l'equip està a tercera. O encara que sigui a segona B. La venda del club per 1 euro també va ser una enganyifa. Una més.

Dels dos propietaris que ha tingut el Girona SAE, un va marxar per cames i l'altre està en un amagatall. Seria molt demanar que el club caigués algun dia en mans d'una persona o un grup de persones més normals i humils?