L'ètica de la proximitat
Començo amb la manca d'encert en el títol: voldria parlar de la proximitat i dels deures dels polítics, encabits en una ètica transparent i propera. En canvi, haig de reconèixer que no en tinc gaires exemples. “Lo que pasó durante los primeros meses de 2011 tiene una dimensión de derrota estrepitosa y nadie ha asumido responsabilidades.” Esmentava en una recent entrevista, la veu assenyada de Montserrat Tura, una de les persones més coherents del Partit Socialista, fent referència a una ensulsiada dramàtica i de serioses repercussions en la política catalana; la darrera derrota d'un partit responsable amb Catalunya –que gaudeix de la C– sense haver de pagar cap mena de peatge. Quedi escrita la meva admiració per la “proximitat” de la senyora Tura en la suma de queviures polítics.
En el crepuscle de les ideologies: el socialcomunisme sembla que, darrerament, ha perdut la capacitat regenerativa tan preuada en altres moments (recordem que, mentre els soviètics envaeixen Praga, els italians s'inventen l'eurocomunisme) o més darrerament, quan han minvat les baralles conjugals entre Hollande i la Ségolenè Royal, els francesos asseguren que el seu socialisme és l'únic que pot fer caure Sarkozy. Carme Chacón ha dit el mateix, sense que li facin cas del tot; és clar que ella volia aniquilar un company d'equip. Una de les eines mes preuades i característica del socialcomunisme, al llarg de la seva història, ha estat “la planificació central”.
Al començament, aquells que van dissenyar el sistema econòmic soviètic van encetar la creença que “el problema amb el capitalisme és que funciona per guanys, en comptes de les necessitats de les persones”. Aleshores es van dedicar a dissenyar un sistema econòmic que funcionés per a les necessitats peremptòries de la gent i que aquesta, tant els treballadors com els directius, treballessin esperonats pel seu fervor ideològic en la revolució. Ben aviat, això va esdevenir –per manca de coordinació– un sistema de planificació central i allunyat. Un sistema en què “totes” les decisions, pel que respecta a les necessitats de la gent, es decidien des de la “cúpula directiva”. Un dels antecedents reconeguts a aquest concepte de planificació dirigida depèn, directament, d'aquelles conegudes lleis del determinisme, implícit en l'apropament a la psicologia i a la vegada il·lustrat, abastament, amb els experiments amb animals. Els famosos estudis de Pavlov, a Rússia, van influenciar en el creixement d'aquest concepte de planificació centralitzada, en creure que els mateixos principis que s'aplicaven als animals es podien aplicar als humans.
Segur que hi ha activitats o estaments que reporten beneficis d'una planificació centralitzada: els pagesos de Califòrnia mantenen la seva preeminència en el preu de les taronges gràcies al fet de tenir la potestat de regular l'oferta. Potser a la cultura de Catalunya li anirà bé centralitzar-la. Potser. Ara bé, després d'haver patit una brutal davallada econòmica, com a societat, en què les persones han deixat de tenir importància i s'ha passat al sanejament dels bancs i dels seus responsables; en què els estats han estat “intervinguts” i la planificació ha estat centralitzada a Bonn o París, caldria un replantejament, a fons, de les bondats d'una planificació centralitzada, en contra d'una ètica de la proximitat. De fet, Nikolai Berdyaev, filòsof soviètic, just al principi de la revolució bolxevic, ja es queixà de la idea de planificació central i esmentà que la seva implementació produïa més burocràcia. Un segle després, hem de donar-li la raó per la demostrada manca d'eficàcia de la planificació central en tots els àmbits.
Voldria acabar amb una altra cita de Montserrat Tura: “Ahora se valoran mucho las formas de hacer política, el comportamiento individual es cada vez más importante. La ciudadanía quiere escuchar palabras claras, que la persona que las diga sea creíble y que lo haya demostrado.” A mi em sembla que fa una apologia de l'ètica de la proximitat.
