Dòlar

Quan la pesseta es va dissoldre dins de l'euro, l'Estat espanyol, com Grècia, va fer un bon negoci. En ser una moneda avalada per Alemanya, els espanyols i els grecs ja es podien endeutar a uns tipus d'interès molt baixos. Aquesta és una de les causes que es produís una festa de diners barats gràcies als quals, o això diuen, vam començar a viure com milionaris.

Ara passem per una tempesta perfecta on hi ha confluït una greu crisi econòmica cíclica amb una altra de financera. En altres èpoques, quan un país es trobava en un mal pas devaluava la seva moneda i així podia vendre més a fora. Però ara la moneda és l'euro, i el seu principal propietari, Alemanya, no vol sentir ni a parlar de devaluar. A més, primer caldria posar d'acord tots els països que la utilitzen. No seria complicat si la senyora Merkel ho volgués.

L'alternativa és una devaluació regional encoberta, que en això consisteixen les rebaixes salarials que s'estan aplicant en diversos països, entre els quals el nostre, Espanya, Grècia i Portugal.

Quina alternativa global hi ha? Caldria canviar la paritat amb el dòlar, que és la principal moneda de l'intercanvi comercial. El dòlar, que en el naixement de l'euro es va enfilar pels núvols i ara encara va per terra. Perquè això passi, ha de ser tota la zona euro que entri en recessió.

Hi ha un problema: els tenidors de deute no volen sentir ni a parlar de canvis de paritats, perquè tindrien grans pèrdues.

O sigui, parafrasejant aquest gran filòsof que és Homer Simpson: “Les finances, l'origen i la solució de tots els problemes.”