Ja ha passat
Fa anys, un cronista polític, nacionalista català, mantenia que arribaria un moment que per a Catalunya el que passés a Europa seria més important que el que passés a Espanya. Somiava en un futur polític, indeterminat, en què Catalunya fos independent respecte d'Espanya. Manifestava el seu desig més per donar-li consistència, per convertir el somni en afirmació, que per transmetre una hipòtesi plausible des de la més elemental racionalitat.
Ja ha passat. Avui és per a Catalunya més important el resultat de les eleccions presidencials a França, al maig, que el resultat de les eleccions andaluses al març. S'ha d'explicar. El candidat socialista Hollande ha declarat que si guanya les eleccions i es converteix en president de la República, França no ratificarà el tractat europeu d'estabilitat pressupostària si no s'hi afegeixen mesures per a la dinamització de l'economia. La política europea està dominada per una irracional voluntat de reduir el dèficit públic a un ritme que porta, com és palès, a l'estancament econòmic, que redueix el consum, fa créixer l'atur, redueix la inversió productiva, és la causa de l'emigració de part de les noves generacions perquè només la meitat troben feina... Els estats de la UE amb deutes públics i privats que sumats són de l'ordre del 300% del seu PIB, les diferències no són tan grans entre Alemanya (242%) i Espanya (354%), tenen un problema de dèficit. És a dir, els seus ingressos són inferiors a les despeses. Atesa la magnitud del deute, no s'entén per què la convergència a l'equilibri en els comptes s'ha de produir en tres anys i no en cinc, quan el resultat del deute el 2017 seria per un i altre camí d'un 3% de diferència en relació amb el PIB però la diferència de destrucció de teixit econòmic i l'efecte sobre l'atur és molt significatiu, molt greu.
Aquesta és una política econòmica impulsada per Alemanya a la qual França, malgrat no estar alineada amb el seu interès nacional, no s'ha sabut oposar. Si a França guanya el partit socialista, se suavitzarà l'actual política i, el que és més important, s'introduiran elements per impulsar el creixement econòmic. Alguns economistes sostenen que això fins i tot permetrà aconseguir abans l'equilibri pressupostari que s'entreveu ara com essencial. Seria possible en aquest escenari que França juntament amb Itàlia i Espanya formessin un nucli de països que defensés aquesta nova política econòmica que no està lluny de la que practiquen els EUA amb avantatges evidents que ja s'han manifestat els anys 2010 i 2011 amb un major creixement respecte de la UE. La confluència de França, Itàlia i Espanya no es produiria per raons ideològiques, sinó per interessos econòmics, i això faria possible una convergència d'estratègies als tres estats amb governs políticament diferenciats, esquerra, tecnòcrata i dreta, units per interessos econòmics. Són aquestes les aliances més sòlides.
Les raons per les quals Alemanya ha impulsat aquest extrem rigor pressupostari són més ideològiques que econòmiques, com posa de manifest el decreixement del PIB a Alemanya, de 3,6% el 2010 al 0,6% el 2012. L'enfonsament electoral dels lliberals a Alemanya no deixa cap altra opció als conservadors, CDU, que fer una coalició amb els socialistes, SPD, després de les properes eleccions, i això portaria probablement a una reducció dels ritmes de contracció econòmica impulsats per Alemanya en els últims anys. El canvi polític a França que en aquesta hipòtesi s'iniciaria a les eleccions presidencials i continuaria a les legislatives contribuiria a consolidar aquest gir, que és important i ha esdevingut urgent.
Sembla inevitable concloureque per a Catalunya, també per a Espanya, el que passi al maig a França és important per al futur econòmic a curt i mitjà termini. Compartir moneda i mercat porta a aquestes servituds. Les conseqüències de les eleccions andaluses són importants per a la política espanyola. Si com semblava haguessin guanyat els conservadors, tot el poder polític hauria estat en mans de la dreta amb majories tals que farien irrellevant la presa de posició política dels altres partits, però per a Catalunya això no hauria tingut massa importància, ni per al nou finançament ni per a la inversió del govern central a Catalunya, que no haurien resultat significativament afectats.
Hi ha una teoria expressada per alguns comentaristes polítics en què si el Partit Popular hagués guanyat les eleccions andaluses podria, amb el poder polític que això li hauria atorgat i en raó a l'estalvi aconseguible, canviar el marc constitucional deixant només com a autonomies el País Basc, Catalunya i les Canàries amb el suport del PNB, CiU i CC, i eliminant o reduint molt significativament les competències de la resta d'autonomies, que passarien a un règim general, i reduint teòricament la despesa de la resta dels catorze governs autònoms governats per la dreta. L'eficàcia econòmica d'aquesta mesura és discutible, però avui tindria un cert nivell d'acceptació perquè la necessitat d'estalvi ha esdevingut una convicció ferma de la ciutadania. Si això fos cert, el fet que hagués guanyat el Partit Popular a Andalusia seria important per a Catalunya perquè afectaria la seva capacitat d'autogovern. Amb el partit socialista al poder a Andalusia, això ha esdevingut inviable.
Algú pot creure, però, que això s'hauria pogut convertir en una realitat quan significaria per a la dreta reduir la seva força electoral i política a aquestes comunitats autònomes que serien fàcilment instrumentalitzades pel partit socialista en raó a la pèrdua d'uns drets que ningú mai vol cedir més enllà de la seva utilitat? La contundència de la política econòmica a Europa a curt i mitjà termini, que està fortament condicionada per les eleccions presidencials a França, i la victòria absoluta del Partit Popular en les eleccions andaluses, que podria donar lloc a un hipotètic i fantasiós replantejament de la política autonòmica, porten a concloure que l'important per a Catalunya són les eleccions franceses i gens les andaluses. Seria útil que fóssim conscients del significat d'aquest fet que manca un canvi estructural. El nacionalista que fa anys somiava ara continuaria fent-ho però des d'una base ben diferent. El temps passa i el món canvia.
