Il·lusió i mones de Pasqua

Ala notícia que la crisi afecta especialment l'estat anímic dels nens, s'hi afegeix el dubte de si, en algunes famílies, els més petits tindran mona de Pasqua, malgrat que pastissers i forners assegurin que la venda de mones –més senzilles i barates– s'ha mantingut. Tot i això, conec un parell de famílies que han renunciat a comprar-la i no recorreran a la coca casolana, com s'havia fet tota la vida. L'antic tortell de Pasca s'ha acabat convertint en una construcció fictícia amb personatges famosos i ídols, però la mona pot ser ben simple. Que els nens demanen Bob Esponja, Hello Kitty, Hanna Montana o Messi? Només cal posar-hi imaginació; el cas és tenir mona per celebrar un ritual de cohesió, una afirmació de la il·lusió familiar i de la voluntat de reafirmar la confiança, en petit comitè, que és on s'aprèn a establir nexes i complicitats.

A casa celebrem les tradicions a fons i els padrins regalem la mona preceptiva, encara que els nostres fillols sobrepassin llargament la majoria d'edat. Menjar aquesta coca coronada amb un ou de Pasqua forma part d'una voluntat expressa que ningú ha volgut trencar, en part per no haver de renunciar a la xocolata gormanda ni tampoc a una dosi d'il·lusió que no podem deixar morir. Massa sovint la felicitat s'inscriu en el territori infantil, com si no fos possible instaurar-la entre nosaltres, ni que sigui a estones.

A la pràctica no tothom valora els detalls que mantenen la il·lusió més genuïna ni celebra les tradicions amb un mateix objectiu, però en moments de dificultat els gestos són importants. Els nens no entenen d'economia però noten perfectament quan la cosa no va bé i, ara que moltes famílies no tan sols es veuen obligades a reduir les despeses d'oci (cinema, joguines, vacances...) sinó també de necessitats bàsiques, les celebracions no són cap petit luxe sinó un incentiu d'estabilitat emocional gairebé imprescindible. Les circumstàncies actuals demanen grans equilibris, perquè l'esforç dels pares per solucionar la falta d'ingressos no pot fer deixar de banda les necessitats emocionals dels nens. Però els equilibris sempre requereixen coherència en les coses que fem, i sembla que aquesta coherència és un factor decisiu a l'hora de transmetre els valors de capacitat d'adaptació; a més, la il·lusió no es compra, es fabrica a còpia de voluntat d'imaginació. Acabo de llegir un llibre del científic Patrick Drouot que parla del factor coherència i de la il·lusió per la vida. Drouot estableix un paral·lelisme entre els rellotges i el cor humà, que funciona com un rellotge biocorporal que regula el nostre organisme. Sembla que l'observació del ritme de pulsació d'un cor dibuixa un sistema irregular més o menys coherent en cada persona i els qui mantenen una pulsació més regular de cor consumeixen menys energia i tenen millor rendiment. Aquesta regularitat rítmica coincidiria amb el factor coherència, és a dir, com més coherent és l'actuació d'una persona, la pulsació del seu cor tendeix a ser més regular i, de retruc, això millora la seva eficiència. Però un dels aspectes més interessants d'aquesta hipòtesi basada en estudis científics i que té molt a veure amb la capacitat d'il·lusionar-se és que els sentiments d'amor i d'autoestima ajuden a reequilibrar el sistema rítmic cardíac. Tot plegat, probablement farà somriure els professionals mèdics, però no deixa de ser interessant. I si resulta que el nostre rellotge intern es modela segons pensem i sentim, això voldria dir que la il·lusió per les coses, ni que sigui la mona de Pasqua, és més important que el model racional i les necessitats immediates que sovint ens ofeguen.