Estampes del país real
La realitat supera tan sovint la ficció que no hi ha cap perill que els periodistes hagin de patir per aquella màxima del periodisme groc que recomana que la veritat no espatlli una bona notícia. Si qualsevol de vostès para l'orella on sigui que hi hagi gent corrent i converses quotidianes, prendrà consciència d'allò que ja sabem però que potser massa sovint oblidem: el país real no té res a veure amb el que pretenen mostrar-nos els que s'embriaguen amb les estadístiques i les al·lucinacions dels discursos oficials, ni amb el que es reflecteix en els mitjans de comunicació, que es limiten a recollir declaracions i a donar notícies d'impacte i obliden que l'aparentment intranscendent vida quotidiana dels ciutadans és el reflex de l'estat del país.
Un exemple: una dona se sotmet a una operació d'oïda en un centre sanitari públic. Acabada la intervenció, la passen a la reanimació postquirúrgica, on li han dit que romandrà un parell d'hores que acaben essent-ne sis, sense cap més atenció que la falca urinària que li porten quan la urgència fisiològica l'empeny a fer-se visible per al personal de l'àrea. Un cop alleugerida, la persona que l'atén retira la falca amb tan poques ganes i traça que vessa part del contingut sobre la pacient. Uns quants renecs, cap disculpa verbal i un xopador és tot el que aconsegueix. Mentrestant, el marit espera allí on li han indicat. Cap informació, cap notícia. Pregunta quatre vegades i obté quatre evasives. Sis hores d'angoixa patint per si un imprevist ha portat la seva dona al ventall nefast de les estadístiques. Finalment, un zelador la puja a l'habitació assignada amb el peatge d'assistir a una esbroncada enfurismada a un pobre home que s'ha equivocat d'ascensor. Un cop a l'habitació la passen al llit fent servir el llençol pixat de la llitera i sense canviar-la. Després de protestar i a canvi de suportar mirades assassines, la situació sembla acostar-se a la normalitat. Però no: la companya d'habitació mor i sembla que amb l'esvaïment del seu alè s'esvaeix també qualsevol interès per ella durant cinc hores. La nostra pacient surt finalment de l'hospital havent augmentat considerablement l'oïda, però sobretot la intuïció que aquest és el clima que es vol per a la sanitat pública.
Un altre exemple: un jubilat de 78 anys, vidu, que aquest any haurà de tornar 1.200 euros d'una prestació que li va ser concedida per excés a la seva difunta esposa i que Hisenda reclama, llegeix el diari: no sap si aturar-se en la notícia que analitza els efectes de l'amnistia fiscal o en la crònica que relata fins on s'abaixaran els pantalons els que esperen obtenir l'Eurovegas. Finalment, fa una paperina amb el diari i vomita.
