D'Adenauer a Merkel
Ludwig Erhard fou canceller de la República Federal d'Alemanya de 1963 a 1966. Havia estat ministre d'Economia en el govern de Konrad Adenauer al qual després substituí a la cancelleria de Bonn. Era un bavarès democratacristià, economista, que és avui considerat el pare del miracle econòmic alemany de la postguerra en uns temps en els quals la destrucció física del país era encara evident en les runes que la desfeta del nazisme havia provocat. Va ser contemporani de Kennedy, de Macmillan i de De Gaulle. Optà per prioritzar les relacions transatlàntiques refredant la vella amistat política i personal que havien construït De Gaulle i Adenauer al final dels anys cinquanta i que havia portat al Tractat de Roma, embrió de la Unió Europea d'avui. Erhard fou en la pràctica una confosa barreja de democratacristià i de socialdemòcrata, encarnant d'alguna manera els dos corrents que han aconseguit l'aixecament d'Alemanya, la seva prosperitat econòmica i la unificació del país dividit pels efectes de la catastròfica guerra. És coneguda la sentència del canceller Erhard, que deia que “cap estat pot donar als seus ciutadans allò que abans no els ha pres”. Era partidari de tota la llibertat econòmica i de la major llibertat política possible que, encara que motivessin la desigualtat, acabarien enfortint la democràcia.
El miracle alemany es basà en el treball, l'esforç i en la capacitat d'acceptar les conseqüències i responsabilitats col·lectives de la guerra. Sabien molts alemanys allò que deia Goethe en les seves converses amb Eckermann: “Odio com un pecat qualsevol forma d'accions pròpies d'un sapastre, però encara més si els sapastres s'ocupen de qüestions d'Estat de les quals no en surten sinó desgràcies per a milers i milions d'individus.” La fórmula era treballar molt, treballar bé i tornar a situar Alemanya entre els països de producció industrial de qualitat i quantitat. Eren temps en què tants centenars de milers d'europeus septentrionals, espanyols, italians, grecs i turcs, arribaren a Alemanya en condició de Gastarbeiter, els treballadors convidats, que foren contractats en l'època d'Erhard com a ministre d'Economia d'Adenauer i després com a canceller federal.
De molt jove vaig conèixer aquella Alemanya que encara mostrava els signes de la destrucció de la guerra. Era el 1961, just el mes d'agost, quan Khrusxov aixecà el mur que dividiria físicament, econòmicament i políticament un Berlín envoltat de territori en mans dels soviètics. Era una Alemanya colpejada per la guerra, pel sentiment de culpa i per la necessària aliança militar amb Estats Units i alhora pel veïnatge inevitable i imprescindible amb França. El canceller Helmut Schmidt deia que els Estats Units són l'aliat més important d'Alemanya però França és l'aliat més proper.
Tots els cancellers des d'Adenauer fins a Angela Merkel, també Helmut Kohl que provoca la unificació, han sabut entregar el protagonisme polític a França i la seguretat nacional al gran paraigües militar dels Estats Units. Sabien sense que ningú els ho digués que Alemanya havia estat un malson per a Europa i per al món en les dues ocasions en què les guerres mundials s'havien incubat a Berlín.
La unificació canvià el panorama de forma remarcable tot i que en els primers anys de les cancelleries de Kohl i Schröder res semblava canviar. La rutina d'entregar el protagonisme polític a França i la seguretat a Washington continuà com si res hagués passat. Val la pena fer esment a un famós discurs que Kohl lliurà a la Universitat de Lovaina, quan encara era canceller, en què feia una professió de fe europeista amb l'argument que Alemanya jugava a fons la carta de la unitat europea per evitar les guerres del segle XXI.
L'arribada al poder d'Angela Merkel, després dels mandats de Schröder, no canviaria res de moment. Al cap i a la fi, l'actual cancellera és deixebla i col·laboradora dels últims governs de Kohl. Però els fets sí que canviarien. Ja no es podia dissimular per més temps que Alemanya era la primera potència d'Europa i que havia de fer-se valdre per si mateixa a l'hora d'exercitar un lideratge que ja no podia delegar a França, que es quedava allunyada de la primera potència econòmica i demogràfica d'Europa.
No crec pas que Merkel tingui cap intenció de dominar el discurs polític i econòmic europeus. Però el fet és que la realitat l'ha portat a consolidar la unificació alemanya i a presidir les accions derivades de la crisi econòmica primer i la de l'euro després. La cancellera Merkel ha trencat l'equilibri europeu sense voler-ho i possiblement sense saber-ho.
Europa ja no és aquella realitat en la qual tots els membres es consideraven iguals malgrat les desigualtats en termes de producte nacional brut, de cultures i llengües diverses i d'històries nacionals amb freqüents confrontacions entre els estats. Europa ha perdut aquella genuïna passió per la convivència, per enterrar per sempre més les destrals de la guerra, per tractar a tothom amb respecte, per trobar-nos tots a casa tant si som a Hamburg, Florència, Tarragona o Glasgow. En els últims 50 anys cap govern europeu en renyava un altre. Tot passava pel diapasó de les institucions de Brussel·les o d'Estrasburg.
Ara sembla que tot això hagi canviat i es va pel dret cap a Berlín, amb una breu parada a París, sabent que l'Europa institucional, la que millor ha funcionat, està supeditada d'alguna manera al que Alemanya decideixi. Penso que no hi ha motius de preocupació sempre que des de la cancelleria de Berlín no s'aixequi massa la veu, no es donin instruccions que estan dissenyades per Alemanya sota la cobertura de les institucions europees. No hi hauria inconvenient sempre que les receptes que arriben d'Alemanya siguin les correctes o, dit altrament, ens portessin a tots a la fi d'aquest túnel en el qual ja fa massa temps que transitem a les fosques.
