Objector, catòlic i no violent

Fa vuit dies El Punt Avui va entrevistar Pepe Beúnza. La foto d'un senyor amb els cabells i la barba grisos no m'hauria dit res, però el nom no l'he oblidat. Va ser el primer objector de consciència de l'Estat quan aquí ni tan sols se sabia què era això. L'encotillada premsa el va qualificar aleshores d'“objector, catòlic i no violent”. Va ser el 1971, quan els consells de guerra i l'enduriment del servei militar eren represàlies habituals contra el jovent contestatari.

Beúnza va sorgir del moviment contrari a la violència que liderava Lanza del Vasto. Va tenir prou dallonses per suportar les presons i els batallons de càstig, però la seva enteresa va obrir un camí sense retorn. Com el que va iniciar Rosa Parks, la dona negra que un dia de 1957 es va negar a asseure's a la part del darrere dels autobusos d'Alabama destinada als negres. Com les dones que un dia de 1977 es van aplegar a la Plaza de Mayo de Buenos Aires amb l'esperança que el dictador Rafael Videla els donés explicacions sobre els fills desapareguts. Com Jaume Bonet, el jubilat de Mallorca que un dia es declara en vaga de fam per protestar contra la persecució del català a les Illes. No és cap líder messiànic, però sense el seu toc d'alerta, no s'haurien manifestat a Palma tants milers de persones decidides a defensar la maltractada llengua dels seus pares, avis i rebesavis.

Segurament no sabrem mai el nom del xinès que el 1989 es va plantar davant dels tancs que van envair la plaça de Tiananmen. Aquell gest espontani i ple de coratge simbolitza les revoltes pacífiques i anònimes més transcendentals que no es poden mesurar sempre com a èxit o fracàs. Perquè les formes anònimes de resistència, l'holocaust invisible i la lluita quotidiana per la dignitat col·lectiva només fructifiquen a llarg termini. Com la de Pepe Beúnza, que un dia va gosar desafiar per primera vegada l'exèrcit franquista.