Dònut

Confesso que he menjat molt pocs dònuts a la meva vida, però els dònuts han format part del meu univers de referències, suposo que com els passa a molts dels lectors. La cosa devia arrancar per efecte dels anuncis a la televisió, a inicis dels anys setanta, recorden? “¡Anda, la cartera! ¡Anda, los donuts!”, una frase publicitària que es va instal·lar en el llenguatge col·loquial. O la imatge dels plats amb dònuts sencers, tallats per la meitat o presentats a parells mentre s'escoltava la veu en off: “Uno solo..., un cortado..., uno doble...”.

Aquest mes d'abril fa cinquanta anys que va néixer la marca Donuts a Espanya, per l'habilitat de l'empresari català Andrés Costafreda, que immediatament es va associar amb la família Rivera, de Madrid, i van fundar Panrico (Panificio Rivera Costafreda). L'any 1999, després d'alguns canvis en l'accionariat, la família Costafreda va assumir tota la propietat de Panrico, fins que el 2005 va decidir vendre's l'empresa al capital financer. El cas és que actualment els amos de la marca Donuts mantenen una central a Catalunya (Esplugues de Llobregat) i, des del 1985, també una central a Portugal; i, en aquest mig segle, han reunit noranta-tres delegacions i tretze fàbriques repartides pel conjunt de la península ibèrica.

Per celebrar el 50 aniversari del dònut he decidit comprar-me'n al supermercat. He optat per un pack de quatre envasos individuals en cubeta de plàstic hermètica units per una faixa de cartró, a un preu (menys de dos euros tot el lot) que m'ha semblat relativament econòmic en comparació amb la resta de productes de pastisseria industrial. La curiositat m'ha fet llegir l'envàs de cartró i el de plàstic i he comprovat que estava tot escrit en un bilingüe escrupolós: en espanyol i en portuguès. Ni una sola paraula en català. I això que l'empresa, el 2009, es va gastar 35 milions d'euros en tecnologia i promoció per al rellançament de tota la gamma de productes.

Segurament, al senyor Costafreda, un emprenedor català, en ple franquisme, no li devia tocar més remei que passar per un emprenedor espanyol, com ha passat en tants altres casos en la història de l'economia catalana. Però si el dònut fa cinquanta anys que va néixer, Franco en fa més de trenta que va morir.

M'he menjat un dels dònuts del pack a peu de carrer i he repartit els altres entre tres preadolescents que passaven: “Què és això?”, m'han dit. Aquesta sí que no me l'esperava: una nova generació que parla en català i ja no reconeix el brioix del forat al mig.