La fi del món a Girona

El moment és magnífic. Majestuós: la processó del Divendres Sant arriba al seu final. Els manaies formen un marcial cordó de guàrdia que es desplega per l'escalinata de la catedral. La multitud omple la plaça. No hi ha un espai lliure. Guarden un respectuós silenci i, fins i tot, diríem que contenen la respiració. De cop, s'apaga la il·luminació i tot es veu envaït per una profunda tenebra. Llavors comencen a redoblar els tambors, i braços d'homes pugen per damunt dels graons la severa imatge del Crist clavat en creu. Ascendeix horitzontalment, com en un llit de mort. Un raig de llum sorgit des de la casa Pastors il·lumina la figura del crucificat, i l'acompanya durant la seva elevació. Amb tota seguretat són els instants més màgics en el curs de l'any gironí. No n'hi ha d'altres que s'hi assemblin. Aquí conflueix la sensibilitat del poble de Girona que, no se sap per quina raó, repeteix any rere any aquests ritus amb una voluntat notable. Les diverses capelletes –volem dir confraries– es reprodueixen i es congreguen per a aquest espectacle, i el renoven amb obstinació i entusiasme. És un fet sociològic, digne d'estudi.

El clima és tan espectacular que mai podem evitar recordar Joaquim Ruyra, quan escriu que la fi del món a Girona reuneix multituds de ciutadans, aterrits per la imminència del final dels segles, corrent amunt, amunt... cap a la catedral per demanar clemència. Són masses amuntegades, i informes, que estenen els braços, buscant desesperadament la salvació. Llavors, davant la portalada de la seu apareix el bisbe Sivilla, vestit de pontifical que exhorta a la penitència i imparteix el perdó de Déu als congregats i, en un gest insòlit, crida febrosament, demanant que a la vegada, els gironins el perdonin a ell...! Aquesta visió apocalíptica cobra ara molt de simbolisme perquè la fi del món –el món que hem conegut– amenaça d'acabar-se i atrapar-nos, i no precisament per causes físiques. Ara per ara parla el senyor bisbe actual, que cada any diu, si fa no fa, les mateixes paraules. Seguidament s'entona el multitudinari Crec en un Déu. Crit col·lectiu d'afirmació catòlica que ha tingut un arrelament profund en el poble català, i que ha estat símbol i afirmació –Catalunya serà catòlica, o no serà–, però que, ara, d'acord amb el que vàrem constatar, poca gent recorda o canta. Si no hagués estat pel domini de la megafonia, no hauríem quedat gaire bé.

Després tothom torna a casa, i s'endrecen les vestes i les armadures fins l'any que ve. Res no canvia. No passa res. És curiós –a tall d'exemple– recordar que un canonge que va arribar a Girona acompanyant al bisbe Cartañá (el doctor Cochs) va inventar una confraria amb el nom de Jesús y los niños (sic). Mig segle més tard, encara oneja el pendó d'aquella confraria, i amb el mateix rètol, en llengua castellana. La professó de Divendres Sant a Girona és immutable.