Mútua acceptació: EUA i la Xina
Els presidents Obama i Hu Jintao signen una declaració el gener del 2011: “Els EUA reiteren que volen una Xina pròspera i forta que jugui un rol creixent en la política mundial. La Xina dóna la benvinguda als EUA com una potència determinant d'Àsia al Pacífic que contribueix a la pau, l'estabilitat i la prosperitat de la regió.” En aquesta emfàtica afirmació s'hi amaga una confrontació creixent entre el més important estat emergent i la primera potència mundial? És una pregunta, de difícil resposta, que es fa Henry Kissinger en un recent article al F.A.
Part de la classe política americana pensa que l'estratègia de la Xina és desplaçar els EUA com a potència amb influència i poder al Pacífic i consolidar Àsia com un continent sotmès als interessos de la Xina. Paral·lelament part de la classe política xinesa pensa que la voluntat política última dels EUA és evitar l'emergència de la Xina com a potència mundial a través d'un esforç militar encerclador i de tractats la finalitat última dels quals no és altra que limitar el creixement de la Xina. Segons aquesta teoria, la Xina ha estat en els últims anys massa passiva en la confrontació amb les nacions veïnes que hauria d'haver controlat per crear un precedent que establís com un fet inevitable i irreversible el poder últim de la Xina a la regió.
Ni als EUA ni a la Xina els principis seguits per confrontar l'URSS en la guerra freda els són ara d'utilitat perquè la situació és diferent. No era l'URSS una potència mundial excepte en el camp militar, focalització que va estar en l'origen de la seva decadència, i el cost va resultar excessiu. La Xina és avui una potència econòmica mundial, el primer productor de béns industrials i de consum. L'aïllament de la Xina pels EUA, si fos possible i eficaç a través de sancions i embargaments comercials, causaria als EUA i al món occidental problemes econòmics insuportables. Però tampoc és vàlida per a la Xina la política seguida en la seva confrontació amb l'URSS, que, en paraules de Den Xiaoping, “va tallar els dits de l'URSS al continent”, perquè la majoria de les potències asiàtiques, l'Índia, el Japó, Corea del Sud, Malàisia i Indonèsia, no volen la desaparició dels EUA a Àsia sinó un equilibri de poder amb la Xina. Volen aquests països que els EUA no marxin, però tampoc volen que se'ls obligui a definir-se en un potencial conflicte fred entre els EUA i la Xina. El primer ministre indonesi ho expressava a la secretària d'Estat dels EUA: “No marxin però no ens obligui a triar.”
Hi ha una prepotència a Occident sobre la superioritat de la seva cultura, economia i ordre social que tendeix a tractar la Xina com una dictadura que ha d'aprendre de la democràcia occidental i transformar el seu règim en una democràcia tan real i profunda com sigui possible. És cert que la millor manera d'evitar el perill xinès és que és converteixi la Xina en una democràcia perquè les tendències al nacionalisme agressiu i a la demagògia del “perill de l'enemic exterior” poden portar amb facilitat a la guerra en una dictadura, i aquesta dialèctica és sempre més difícil en una democràcia. Aquest intent, democratitzar la Xina, per part dels EUA és legítim, però té una eficàcia relativa perquè el país que va ser durant més de dos mil anys l'Imperi del Centre, és a dir, el centre del món, es veu ara a si mateix com una força no emergent sinó reemergent per recuperar el lloc en la història que li pertoca i que va perdre al llarg de la segona meitat del segle XIX i la primera del XX pel colonialisme agressiu d'Occident. La justificació d'aquesta política dels EUA és evident, però és necessari mesura, intel·ligència i contenció en la seva aplicació. L'excés pot portar al resultat contrari al desitjat.
Tot imperi vol fer créixer la seva potència militar i malgrat que a la Xina aquest principi té més un caire defensiu que ofensiu per evitar l'encerclament dels pobles “bàrbars” del continent com ha succeït al llarg dels segles, els EUA no haurien de voler limitar aquest creixement perquè això seria l'origen d'un conflicte que o bé portaria a la guerra o a la demostració de la impossibilitat d'exercir-lo per part dels EUA i per tant suposaria el seu afebliment a Àsia per l'evidència de la seva impotència.
Sempre que la Xina s'ha sentit amenaçada pels seus veïns –Corea, el 1950; l'Índia, el 1960; l'URSS, el 1969, i Vietnam, el 1979– ha anat a la guerra. És una necessitat, doncs, de la política dels EUA demostrar que no es vol amenaçar l'imperi.
En els propers anys la Xina tindrà problemes interns greus la resolució del quals no serà fàcil. Les conseqüències d'una societat basada en famílies d'un sol fill quan la tradició ha estat la contrària i han estat les famílies xineses, nombroses, les que han cuidat els grans, la resolució d'unes desigualtats econòmiques entre la Xina costanera de l'est i sud i la continental del nord i oest i els canvis en les classes dirigents, en què per primera vegada els quadres del govern i del partit passaran en pocs anys a una generació que no ha viscut la revolució i que només ha conegut un únic règim polític i un creixement econòmic estable i mantingut.
És probable que tots aquests canvis produeixin ajustos socials que tinguin conseqüències polítiques, i això requerirà flexibilitat per part dels EUA per evitar caure en els perills de l'imperialisme confrontat practicat per Occident en els últims dos-cents anys i certament no per la Xina. És difícil per a Occident predicar amb l'exemple. La història no suporta l'argument.
Mai han conviscut ni la Xina en els últims dos mil anys ni els EUA en els últims dos-cents amb un altre estat tan fort com el propi que té objectius i estratègies diferenciades, que poden arribar a ser antagòniques. Els EUA van suportar tres guerres –amb el Japó, la mundial; amb la Xina, la de Corea, i amb l'URSS, la guerra freda– per mantenir la seva presència i influència a Àsia, i la Xina ha volgut restablir l'estatus de primera potència d'Àsia que ha exercit històricament al llarg dels segles. Són dues posicions que han d'acceptar-se mútuament per evitar la confrontació. El món del segle XXI depèn de la complementarietat, o millor, de la no-existència de confrontació en la política a Àsia entre les dues potències al continent en un equilibri de poder que evolucionarà a favor de la Xina en els propers cinquanta anys.
