Comitès d'ètica

En les darreres dècades s'ha estès en els centres hospitalaris del nostre país i d'arreu d'Europa la creació de comitès d'ètica assistencial (CEA) i comitès d'ètica de la investigació clínica (CEIC). Els comitès, concebuts com a òrgans autònoms de deliberació racional creats per aclarir dilemes i conflictes de valors, són àmbits que assessoren els professionals de la salut a l'hora de prendre decisions difícils que afecten els drets dels usuaris i les seves famílies.

Són, essencialment, òrgans de caràcter pluridisciplinari, consultiu i no vinculant en els quals es prenen decisions de manera comunitària, la qual cosa exigeix haver assumit unes qualitats bàsiques com la flexibilitat, el rigor, la competència i la capacitat d'escolta. Quan aquestes qualitats no existeixen, els comitès es frustren, perquè deixen de ser òrgans de deliberació per ser àmbits opacs. El mètode de presa de decisions es basa en el diàleg i segueix unes pautes que han estat llargament estudiades i exposades en revistes científiques.

En els darrers anys s'han estès també en l'àmbit social i comencen a crear-se comitès d'ètica en organitzacions que acullen persones de grups vulnerables. És una bona notícia, ja que poden contribuir a millorar l'atenció a les persones amb els màxims nivells de qualitat. De fet, Catalunya ha estat pioner en aquest punt arreu de l'Estat i és un signe del nou paradigma emergent que subratlla la necessitat d'òrgans on es prenguin decisions de manera compartida.

Amb tot, en aquesta lògica, cal identificar un perill que els experts han observat en països de més tradició que el nostre; a saber, el pas dels comitès d'ètica a consultoris ètics. Aquesta transició em sembla especialment preocupant i significa una pèrdua de riquesa, perquè cap expert, per valuós que sigui, posseeix la veritat absoluta i la millor manera de destriar què cal fer en situacions de conflicte de valors és a través de la deliberació dialogada. No hi ha dubte que un consultor ètic estalvia temps de trobada i també fa més ràpida la resolució del cas, però d'altra banda perd la perspectiva de les diferents visions contraposades i, en aquest sentit, és menys capaç d'elaborar judicis i valoracions ponderades.

Ja sabem que els comitès d'ètica no resolen, per art de màgia, els difícils i vidriosos conflictes morals que tenen lloc en el món de l'assistència i dels serveis socials, però són petits òrgans de diàleg i, en aquest sentit, una expressió activa de la ciutadania i de la seva capacitat per exercir la raó pràctica en la vida professional.

És bo potenciar el comitès D'ÈTICA i tenir-ne cura, la qual cosa vol dir formar els seus membres, donar visibilitat a les guies de bones pràctiques i els codis que generen aquests comitès, perquè tot això beneficia el desenvolupament de les organitzacions i millora la seva qualitat. Cal recordar que millorant els professionals i les organitzacions es millora el país.

Per tot plegat, cal evitar que es converteixin en artefactes pesats i més encara en objectes d'exhibició. El perill hi és. Alguns que van néixer fa anys amb molt d'entusiasme, pateixen per poder subsistir. Especialment en contextos de crisi social i econòmica, cal que hi hagi òrgans per deliberar sobre les millors decisions ètiques per beneficiar els col·lectius més vulnerables. No pot ser que els únics criteris d'actuació a l'hora de prendre decisions que afecten els usuaris siguin l'eficiència, l'eficàcia i el rendiment. El respecte a la privacitat, a l'autonomia de les persones i el deure de justícia social són criteris bàsics a l'hora de prendre decisions en els entorns sanitaris i socials. Els comitès d'ètica contribueixen, d'aquesta manera, a humanitzar l'atenció a les persones.