Oblics barruts

S'ha parlat relativament poc, pels nostres topants, de la notícia de què es feia ressò aquest diari el dia 3: tot el president d'un país, Hongria, dimitint pel fet d'haver-se demostrat que la seva tesi doctoral havia estat copiada. Al·legar, en descàrrec, la nul·la relació entre quefer acadèmic i funció com a cap d'Estat, no li ha servit de res.

Com tampoc va servir-li de res a Guttenberg que Merkel afirmés en defensa d'ell, a començaments de l'any passat, que es podia ser bon ministre de defensa tot i haver obtingut el grau de doctor universitari afusellant semblantment a desdir: li va tocar plegar i fer-se fonedís Atlàntic enllà.

Aquí, no: barra lliure. Fóra el cas d'una farandulaire televisiva enxampada en igual delicte el 2000, que va atribuir-ho a un “error informàtic”. O el del gran (Ir)racionero, el 2001, que, saberut ell, invocava com a excusa el concepte d'“intertextualitat” (!).

I és que el mot grec plagi designa el mateix que en llatí obliquus (d'on el fet que plagiar acabi significant obtenir guanys de manera no pas dreturera, sinó fraudulenta); però bé cal després distingir entre plagiaris que se l'embeinen i plagiaris que gallegen barruts.

Al millor coneixement d'aquest món de la xoriceria d'upa, per cert, acaba de fer-hi una aportació modesta, però no per això menys interessant i útil, Àlvar Maduell: Aplec de Plagis, núm. 18 de la col·lecció Maduixer. Amb franciscana bonhomia, l'autor desvela casos flagrants d'apropiació de la feina intel·lectual d'altri, n'elabora un mínim dossier, relativitza sense fer-hi sang els mateixos límits del concepte de plagi.

Una remarca encara: la frase “tot el que no és tradició és plagi” va formular-la per primer cop Ors al Glosari (31.X.1911), és un prodigi de síntesi teòrica i no hi ha aquí espai per explanar-la degudament.