Ara sí que toca

És com la teoria dels vasos comunicants: quan puja l'afany sobiranista de Catalunya, simultàniament puja la catalanofòbia. Ara mateix llegim astorats el menyspreu reflectit en els pressupostos de l'Estat, escoltem les surrealistes declaracions de la delegada del govern a Catalunya, María Llanos de Luna, contemplem una Alícia Sánchez-Camacho en ple deliri conqueridor –igualet que si acabés de cruspir-se Catalunya...–, i, alhora, rebem notícies positives per a la llengua catalana a Europa i apareix una iniciativa Ciutadana Europea per la qual els nous estats sorgits d'altres estats serien automàticament membres de la Unió Europea.

Enmig de tot un interrogant: els nostres orgullosos veïns, que ens detesten fins a l'extrem de premiar chirigotas ofensives i que cada triomf del Barça és com si els clavessin una espasa al bell mig del cor, s'adonen que ens necessiten? S'adonen que estan matant la gallina dels ous d'or? Em recorda aquells marits antics, possessius, que tot i anar justets de diners, prefereixen renunciar a un cotxe nou abans de consentir que la dona treballi. Els joves d'avui ni s'ho creuen, estupefactes de tanta ceguesa.

Enmig de tots aquests mocs, de tots aquests Montoros i De Guindos que tenen Espanya a la punta de l'espasa, i d'aquest Rajoy que ja ha demostrat que no la tenia, la solució, i que, a més, té una indolència que el paralitza (a veure si deu ser veritat que a Espanya hi ha dèficit de cervells, perquè els bons han marxat corrents a fora), doncs enmig de tot aquests desori, no podem evitar de constatar la bona, boníssima notícia que amaga tot plegat: que l'independentisme avança. I que ara ja és irreversible. Trigarà una mica més o una mica menys, però ara ja ho sap quasi tota la societat catalana: amb Espanya a l'esquena, que a sobre és morosa perquè no paga els deutes emanats d'una llei orgànica, no podem caminar més.

Que consti: no confio en la Merkel ni crec que ningú vindrà a treure'ns les favetes de l'olla –mai hem trobat ajuda externa quan ens ha calgut–, però sí que crec que cap europeu (excepte els espanyols) no dubta que Espanya sí que és Grècia. La resta és inútil arrogància.