Benestar

El nucli de l'estat del benestar són les pensions. El primer promotor de l'estat del benestar va ser Bismarck, el canceller de ferro, que ja es veia venir una sotragada social de l'alçada d'un campanar si no feia res per cuidar els obrers industrials que a l'arribar a l'edat que no podien amb la seva ànima es quedaven sense recursos. A Catalunya, després de les grans vagues generals dels primers anys del segle XX, la idea de les pensions obreres no va provenir de la desorientada administració espanyola, sinó de la iniciativa privada i de la societat civil: aquest és l'origen de La Caixa.

Més tard, al concepte de l'estat del benestar s'hi van afegir la sanitat i l'ensenyament. Els progressos científics i la creixent bona formació de tot el personal sanitari van fer que l'esperança de vida a Catalunya s'enfilés fins a unes cotes impensables. De l'ensenyament més m'estimo no parlar-ne. Alguns (per exemple, molts dels que han d'anar a l'escola per primer cop) segur que en tenen un altre concepte, d'això del benestar.

Ara, el govern espanyol vol passar la tisora (tot i que seria més exacte evocar una piconadora) per la sanitat i l'educació. Són retallades que potser la ciutadania entendrà. Més alumnes per classe (i menys professors), en un país on, en general, s'ha donat poca importància a l'ensenyament, generarà protestes limitades i sectorials.

La qüestió sanitària crec que tampoc provocarà grans queixes si els serveis vitals estan garantits.

Però les pensions..., ai, les pensions! Qui s'atrevirà a irritar tants milions de votants?