La transició, que sigui estatal

En qualsevol llibre sobre pensament polític, el nacionalisme s'analitza en tant que ideologia. Una ideologia que apareix lligada a la Revolució Francesa i a la necessitat de substituir l'esperit aristocràtic de l'Antic Règim per una nova emoció que permetés al nou creat ciutadà francès sentir-se part d'un col·lectiu, d'un poble. Durant el segle XIX es desenvolupen els nacionalismes, que literalment esclaten durant el convuls segle XX. Alguns segueixen la línia del racionalisme francès i es vinculen a un projecte polític, mentre d'altres abracen el romanticisme alemany i s'impregnen de tradició, cultura i llengua. En qualsevol cas, el nacionalisme, com tota ideologia, es compon d'un conjunt de creences i d'una voluntat d'acció. Les creences tenen a veure amb un sentiment d'identitat i de pertinença (a la nació), mentre que la voluntat d'acció es tradueix en l'aspiració de crear un espai polític propi (l'estat). El nacionalisme, per tant, ni reivindica només l'estat ni vol només la nació; sinó que aspira a l'estat-nació.

A Catalunya, el Govern de CiU es declara nacionalista i, per tant, hauríem d'esperar que defensés una identitat col·lectiva (nacional) i que aspirés a una estructura institucional pròpia (estatal). De vegades, però, de manera lògica i gens criticable, un govern pot expressar diverses ideologies. En el cas de CiU, les polítiques concretes (lleis òmnibus, gestió financera de la crisi, política d'aigua, política educativa, etcètera) no responen a una ideologia nacionalista sinó liberal, de manera que no sorprèn gens ni mica la seva aliança amb el PPC. En canvi, és en el terreny dels discursos on CiU mostra la seva ànima nacionalista. S'entén, per tant, que bona part de les seves declaracions públiques –no de les actuacions– es refereixin a l'anomenada transició nacional i, més concretament, al pacte fiscal i a la consulta popular que pot acompanyar-lo. Aquest és un plantejament impecable, però que em desperta dos dubtes.

En primer lloc, l'experiència em fa entomar amb una enorme fatiga la ridícula proliferació d'eufemismes i variants lèxiques en les propostes nacionalistes. Puc votar des de l'any 1986 i, per tant, sento a parlar de coses massa semblants a la transició nacional des de fa ja massa anys. No només m'avorreix sobiranament (que ja no sé si és sinònim de nacionalment, d'independentment o de decididament) sinó que, a més a més, ho considero una presa de pèl. Hi ha en aquest país –pregunto– algú major de deu anys que cregui sincerament que en els propers anys tindrem un pacte fiscal mínimament homologable al concert basc? Queda alguna persona que es pensi que farem una consulta popular efectiva al respecte? M'encantaria poder donar una resposta afirmativa a aquests interrogants, però molt em temo que només aquells que són socis honorífics de l'Alcoià poden creure-hi.

En segon lloc, analitzant els ingredients de la ideologia nacionalista diria que hem de superar les transicions nacionals i avançar cap a les transicions estatals. La majoria política i social d'aquest país considera que Catalunya és una nació i s'hi sent identificada. No tots vivim el fet nacional amb la mateixa intensitat, però no tinc dubtes que majoritàriament ens considerem part de la nació catalana. El que ara tocaria, per tant, és fixar-se en les institucions polítiques pròpies a les quals aspira qualsevol nacionalisme. El projecte ha de ser la transició estatal i això vol dir –ras i curt, sense ambigüitats terminològiques– independència. No valoro ara la necessitat o l'oportunitat d'un projecte de transició estatal; però, en canvi, del que sí estic segur és que continuar amb la cançoneta de la transició nacional és avorrit, cansat, frustrant i, probablement, malintencionat.