Diferència

Des de fa dècades, Catalunya és víctima d'una constat pressió per a l'assimilació espanyola. És una barrina inclement, que utilitza totes les tàctiques possibles, i que canvia segons com bufi el vent. Se'n recorden de quan la cultura catalana va ser la convidada d'honor a la fira del llibre de Frankfurt, el sidral que es va organitzar? Era igual que la cultura catalana, en comparació amb l'espanyola, fos minoritària; i que la cultura i la literatura espanyoles tinguessin fires, fòrums i audiències arreu. L'estratègia, llavors, va ser que la literatura espanyola que es feia a Catalunya també era cultura catalana. Molt bé. De manera que si el meu col·lega de pàgina, el sempre brillant Manel Cuyàs, escriu a partir d'ara els seus articles des de Canberra, estarà fent cultura australiana. O no?

Però aquest és un dels múltiples exemples. Un altre de molt present és dir que l'espanyol també és llengua pròpia de Catalunya, una afirmació que no requereix gaires comentaris però que és motiu de bromes cruels entre gent de la filologia.

Amb això del fet diferencial català, Espanya està a la que salta. Quan convé es disfressa de tolerant, però voldria que tothom pensés com pensa ella. Sembla que és l'única manera correcta de pensar, segons que es dedueix d'algunes columnes terribles que es publiquen en
la cada cop menys influent premsa humorística de Madrid.

Neguen el fet diferencial evident. En volen un més? Surtin al carrer i diguin-me en quina ciutat d'Espanya passa el que passa avui. I no serà perquè no ho hagin intentat, no.