Jubilació

Vostès mateixos ho van poder llegir en aquest diari fa uns dies. El Fons Monetari Internacional, un organisme que ha contribuït a fer més tenebrosa la ja prou tètrica ciència de l'economia actual, ha avisat que d'aquí a uns anys hi haurà greus problemes per pagar les pensions de jubilació. I no a l'Estat espanyol, no; sinó pràcticament a tot Occident. (Hi ha països que no tenen prevista la jubilació i, mira, un mal de panxa que s'estalviaran.)

La culpa, ha diagnosticat l'FMI, és nostra perquè ens enfilem com una carbassera i ens dediquem a viure cada cop més anys. Viure més anys vol dir cobrar la pensió durant més temps. I, és clar, pública o privada, no hi ha tants diners a la caixa. Fa unes dècades, un es jubilava (amb sort) i sis o set anys després, bona nit i tapa't! Però ara no és rar trobar-se gent que arriba al segle de vida. Les raons són molt simples: han millorat les condicions de vida i, sobretot, hi ha una sanitat molt poderosa. Fa només un segle no hi havia ni antibiòtics ni sulfamides. Fins i tot no se sabia que la grip la causava un virus, per posar un cas ben il·lustratiu. La vida s'ha allargat perquè hi ha bons metges i bons medicaments.

Suposem que l'FMI ja hagués existit fa un segle. Quin informe sobre la longevitat humana hauria fet llavors? Està molt bé fer previsions, però després la realitat acostuma a anar a la seva. Per això és millor no preocupar-se gaire del panorama que ens pinta la senyora Lagarde. No ho dic perquè tot això ho haguem d'entomar amb un optimisme irresponsable; però de debò que no val la pena perdre la son.