El pastís

A Georges Bush li van tirar una sabata a Bagdad; a David Bowie, una piruleta a Oslo; a Yolanda Barcina, un pastís a Tolosa de Llenguadoc. Però, com molts de vostès, jo tampoc no sabia qui era Barcina fins que van llançar-li el pastís. Això va passar el mes d'octubre de l'any passat, Barcina participava com a presidenta de la Comunitat Foral de Navarra en el consell plenari de la Comunitat de Treball dels Pirineus, era el dia que la va començar a presidir. Quatre homes van acostar-se a la cadira de la taula presidencial on seia. Tres d'ells van llançar-li un pastís de merenga a la cara. Cadascú el seu. Ara els tribunals els demanen entre quatre i deu anys de presó. Aquells homes són de l'entorn abertzale, justifiquen la seva acció –violència dolça? violència blanca? n'hauríem de dir– a causa del suport incondicional de Barcina al tren d'alta velocitat. Sí, perquè hi ha gent que hi està en contra, encara que tot sovint no es digui. “Sentit de l'humor em sembla que en vaig tenir jo quan, després que em llancessin aquell pastís, vaig declarar que no havia pensat mai que es pogués començar d'una manera més dolça una presidència de dos anys d'aquesta Comissió Europea”, ha dit Barcina. Entesos. No deu tenir gaire imaginació, però perquè n'hi ha prou de llegir els diaris per saber que la història més recent és plena de pastissos a la cara de molts personatges públics. També Raymond Carver va escriure un conte que tenia com a punt de partida un pastís. Un pare entra en una pastisseria, diu que el seu fill fa anys l'endemà, encarrega un pastís d'aniversari. Anirà a recollir-lo el matí següent, a primera hora. Però, a la tarda, un cotxe atropella el fill i el mata. Ningú no pensa en aquell pastís. Tret del pastisser. Telefona ofès al número que li ha donat aquell pare. Un i altre cop. No s'avé a raons, diu que ell ha fet la feina i que la vol cobrar. La preocupació del pastisser és que ningú no hagi pensat en el seu pastís. A Barcina probablement la preocuparia que no hi penséssim.