El repte del sobiranisme
El període que s'obre a partir del darrer debat de les retallades al Parlament planteja un gran repte de futur per a l'independentisme gironí. Ara té la gran oportunitat de fer que tres grans constatacions polítiques ocupin un lloc central en l'escenari polític català immediat. Primer, el fet clau que el Parlament hagi establert que l'espoli fiscal practicat per Espanya és la principal raó de la crisi a Catalunya. Segon, una creixent percepció social que el “pacte fiscal” que actualment promou l'autonomisme no té cap mena de recorregut. I tercer, que les comarques gironines són el territori estatal més durament castigat per la política del PP.
Respecte al primer punt, i atès que no ho ha fet la premsa, no puc vèncer la temptació de reproduir aquí una part de la resolució que Solidaritat Catalana per la Independència (SI) va fer aprovar al Parlament dijous passat: “El Parlament de Catalunya constata que el principal fre per a la recuperació econòmica de Catalunya i el principal motiu de les retallades que pateixen els catalans i catalanes és l'espoli fiscal de 16.000 a 20.000 milions d'euros d'impostos que paguem els catalans a Espanya i no tornen al nostre país. Amb aquests recursos podríem incrementar els ingressos no financers de la Generalitat de Catalunya en un 70%.” Ho reprodueixo com a petit homenatge a la intensa feina feta per socialitzar aquesta idea per organitzacions com el Cercle d'Estudis Sobiranistes (ara amb nova secció gironina), l'ANC, la Fundació Catalunya Estat o el Cercle Català de Negocis. Res no es podrà analitzar, a partir d'ara, sense aquesta constatació.
Respecte a la virtualitat del pacte fiscal, no voldria caure en l'actitud del tertulià que l'altre dia opinava que “només un innocent o un amnèsic total hi podria creure”. Però sí que crec que és altament significatiu que en una enquesta realitzada al darrer congrés de CDC, la gran majoria dels congressistes no donessin cap mena de crèdit a la possibilitat d'assolir-lo. Això xoca, evidentment, amb el fet que Oriol Pujol digués que “sense pacte fiscal, el país se'ns en va de les mans”. ¿És assenyat basar tota una estratègia política –fins i tot el futur d'un país– en un pacte fiscal en què ningú no creu? ¿No és la història política dels darrers deu anys la confirmació definitiva que Catalunya no té res a fer, des del punt de vista del finançament, amb Espanya? Amb una corprenedora realitat d'un 8,5% del nostre PIB robat i €16.500.000 euros d'espoli anuals –després de tantes “històriques millores” del nostre finançament (Montilla, Puigcercós, Pujol dixerunt)– és evident que demanar a Espanya un finançament just és com demanar bona educació a Mourinho. Ho hem pogut comprovar amb tota nitidesa amb els primers pressupostos de Rajoy per a Girona (constatació tercera) amb una caiguda del 56%, la més brutal de l'Estat. Això sí que és històric. ¿Qui es pot creure ja que de l'autonomisme en pugui sortir res de bo per als gironins?
El gran repte immediat, doncs, de l'independentisme gironí i català, és el de convertir-se en l'única opció política capaç de generar esperança per superar el desànim que aquesta situació ha infós en la gent. Cal que esdevingui la força que torni a aportar propostes i solucions als ciutadans allà on ja no ho poden fer ni l'autonomisme ni les forces compromeses amb intervenir l'economia catalana en favor d'Espanya. Com ha dit Uriel Bertran –en una memorable resposta al president Mas al darrer ple–, “ja no és qüestió d'evitar que Catalunya esdevingui un nou Costa Concòrdia. Ja hi som, al Costa Concòrdia, que és l'Estat espanyol. Ara el que cal és canviar de vaixell i sortir-nos-en”. I això ho aconseguirem amb un gran acord per l'estat propi i amb una aposta clara per la independència de Catalunya. Aquest és l'únic marc on podrem comptar amb els nostres recursos. Perquè són aquests recursos –i la capacitat de decidir per nosaltres mateixos– els que ens permetran reflotar la nostra economia (alhora que la fem més democràtica), impulsar l'activitat productiva i crear llocs de treball per a una societat desanimada, maltractada i espoliada.
