Trampejant la crisi

Ens hem de situar al barri vell, en una d'aquelles botigues familiars de comestibles de tota la vida, les que mantenen el pols ciutadà del petit comerç, fent moltes hores per un marge escàs, coneixent la majoria dels clients de tota la vida, sabent quan han de fiar la comanda fins al cap de setmana, quan han de guardar els paquets de la noia que va a la perruqueria, quan han de preguntar per la salut de la mare que fa dies que no ve, quan val més no preguntar... La porten marit i muller, ben avinguts, sempre amb un somriure al llavi i una paraula amable per als clients.

Avui hi ha poca feina, potser per l'hora, i dues parroquianes han començat la conversa que, com podeu esperar, va de crisi. “Sí –diu una de les dones–, molta crisi, molta crisi, però jo veig la gent que aquests dies se'n va de vacances al Carib o a esquiar a Europa perquè diuen que la neu aquí és massa tova. I després vindran les vacances d'estiu i ja hi tornarem a ser.” Llavors l'altra dona, més madureta potser, parla de tantes famílies que han d'acudir a Càritas o al banc dels aliments per poder posar un plat a taula. Famílies que no ho diria!

“Sí, però també hi ha abusos –intervé la botiguera–. Aquí mateix, just al costat, viu una família de magrebins; un matrimoni amb tres nens menuts. Ell deu treballar però ella s'està a casa. Va sempre molt ben vestida, a l'europea, que no diríeu que fos mora. De vegades passa lluint una minifaldilla i fa molt de goig. Doncs us puc assegurar que dues vegades a la setmana surt de casa amb el carro de comprar, vestida de negre fins als peus que gairebé no se li veuen els ulls i va a Càritas, a omplir el cabàs. Que va a Càritas ho sé del cert perquè m'ho va dir una altra veïna seva, que és clienta nostra i hi va i la hi ha trobat moltes vegades. Dos carros ben plens porta quan torna.” Tots posem cara de circumstàncies. “És que la mora, per ser mora, no pot anar a Càritas? Això és abusar?”

“De cap manera, no ho dic pas perquè sigui d'on sigui. Ho dic perquè la setmana passada, cap al tard, quan tancàvem, vaig veure un Mercedes nou de trinca, bonic que enamorava, aparcat aquí al davant, que està prohibit. Com que al meu home els cotxes sempre li han agradat molt, el vaig cridar perquè el veiés. Devia ser d'algun turista perquè duia matrícula alemanya. Ens l'estàvem mirant amb en Pere i van arribar la veïna mora, el marit i les criatures, tots carregats de paquets de sucre, arròs, mongetes i vés a saber què més, i anaren omplint el maleter del flamant Mercedes. Per això ho deia, que alguns n'abusen.”

Vam callar. Si no es menjaven allò que anaven a buscar, què en feien? Ho repartien a amics i coneguts que no gosaven demanar ajuda? O s'ho enduien a vendre? No ho sabrem pas mai.