Incombustible Duran

Josep Antoni Duran i Lleida ha estat vint-i-sis anys ocupant la presidència del comitè de govern d'Unió Democràtica. En política dos dígits són una eternitat. Ara hi torna. Potser en vol fer tres. Duran pretén revalidar el càrrec en un nou congrés on només té al davant l'independentisme declarat. El guanyarà. Unió és un partit que no crema líders. Quan les coses van mal dades, Convergència n'és la responsable. Si van bé, tot es redueix a remenar i repartir. La vida és fàcil per a un dels darrers bastions de la democràcia cristiana a Europa. Però la renovada victòria dels de sempre no resol dos problemes. El primer és la difícil posició d'un partit que s'amaga entre els grisos quan ara tot va a blanc o a negre. El segon és la mateixa vocació del seu líder. Duran abans volia ser president de Catalunya o ministre d'Espanya. No ha pogut ser. Llàstima. Però ara no sap ben bé què vol i s'entela, es distorsiona i es difumina. Un líder sense vocació concreta només és inèrcia. I aquests no són bon temps per a la mecànica clàssica.