‘Il Padrino'

Tots tenim alguna melodia universal associada de manera indissoluble a un plaer emocional o intel·lectual. Una melodia que, gràcies a l'exercici de la memòria, et transporta a un univers propi, màgic i suggeridor. Una de les meves és la música que sona en els primers fotogrames d'El Padrí de Francis Coppola. ¡Quina pel·lícula tan fantàstica, millor dit
(tot i alguna relliscada
en la tercera), quina trilogia tan rodona!

La història de Vito Corleone interpretada en el primer film per un madur i contundent Marlon Brando de veu trencada, mandíbula exagerada i presència imponent creix durant la segona amb el retrat inicial, magistralment resolt, d'un jove, dur i ben plantat Robert de Niro. Il Padrino, sota un codi d'honor sui generis que ho arrasa tot, imposarà la seva llei i el seu ordre. Quan l'hereu de la responsabilitat patriarcal, el nou Don, pren el relleu, un Al Pacino esplèndid, contingut i creïble agafa el timó i la pel·lícula sembla que navegui sola.

És una peça de museu que no caduca i que envelleix amb una dignitat sorprenent. És la pel·lícula de la Família amb majúscules. Una família com les nostres que s'asseu al voltant de la taula amb amics i parents per celebrar els seus esdeveniments. Una família que defensa els seus de manera contundent i eficaç però que, allunyada de qualsevol moralitat d'ordre en una societat civilitzada, es fa seva la justícia. Una família corrupta, plena de defectes, amb un codi acceptat i assumit per tothom, que no perdona el que s'atreveix a transgredir-lo. La traïció, la mort, l'honor, una ètica pròpia on la paraula (tot i ser la d'un delinqüent) és un tot, componen el puzle calidoscopi
i emblemàtic de la màfia
siciliana americana.

La cinta és plena de moments màgics, rodons i evocadors. Tots tenen i connoten significat. Des de la imatge de Sicília i el retrat del poble anacrònic de Corleone on la llei existeix com a vendettas i traïcions, a la plasticitat demolidora de l'escena en què Michael Corleone espera, darrere els finestrals de casa seva, sentir el soroll del tret que evidenciï la mort del seu germà Fredo, o el recorregut per l'hospital novaiorquès on un jove i verge Michael, per salvar el seu pare, improvisa, amb el pastisser, una guàrdia fictícia de goril·les per foragitar possibles assassins. Plena. Està plena de moments màgics. No hi ha res gratuït.

Aquesta és una pel·lícula sense fissures,
amb una plasticitat precisa, amb una cadència
i silencis justos. Amb una màgia eterna.