Deute i engany
Era més encertat
el criteri de
la II República que el dels qui van dissenyar l'estructura territorial després de la dictadura
“Jo situo l'economia –deia Thomas Jefferson– entre les primeres i més importants virtuts, i el deute públic, com el major perill a témer.” Ho coneixien ZP i la seva plèiade d'incompetents socialistes? El principi de Peters hauria de ser tema obligatori per als governants ignars d'un país: que sàpiguen el que no cal fer, ja que mai no van saber què fer durant els seus dos mandats evanescents. M'he preguntat, sempre des del seny –el més revolucionari dels sentits–, com gent de provada insuficiència poden aconseguir el poder en virtut de les maquinàries d'engany dels partits polítics per recol·lectar vots. Una part substancial del desastre espanyol es deu a aquests aparells forjats amb una malaltissa obsessió: la captura de vots, l'arrossegament de votants obnubilats per raons exclusivament ideològiques. Que Espanya és una societat escorada cap a l'esquerra no justifica la seqüència de votacions erràtiques. La governació se la mereix els qui confereixen credibilitat i credencials sostenibles per administrar els pobles. El contrari s'assembla més al suïcidi que a la resurrecció desesperada.
Imaginar que els esquerranismes funcionarien en aquesta hora d'Occident, que els comunistes avui poden encarnar una esperança de govern, és com sembrar els deserts del Sàhara. Aquesta sembla l'opció dels il·lusos, que freqüenten fórmules anacròniques a Andalusia, o en la Catalunya exindustrial i de classes mitjanes en enderrocament. Per aquí no es va enlloc: és un cul-de-sac. I l'única cosa que garanteix és la reacció desenfrenada, sense control, amb minvada provisió de recursos, sense capitals que acudeixin a remeiar els nostres mals. Algú en el seu sa judici invertirà en un procés cap a l'abisme? Arriscaran els seus diners en un país sense timó, navegant contra les roques de la riba? Si governar és preveure, com es poden ignorar els ensenyaments de la Història? Encertar la decisió és fruit de la precaució assentada sobre l'experiència, com pretenia Plató amb els seus savis, o els romans amb el seu Senat. “Els experiments amb gasosa”, argumentava Eugeni d'Ors, no amb champagne. Malgastar els temps polítics comporta irremeiables riscos. Llegeixi's la profunda reflexió de Stefan Zweig a El món d'ahir, i es veurà com tot el que va esdevenir a partir de 1929 i la seva demolidora crisi guarda directa causalitat en els esdeveniments successius i erronis de l'Europa entreguerres. El que va succeir semblava inexorable: no es van extreure les conseqüències del Tractat de Versalles, ni de l'enfonsament d'Europa després de la Primera Guerra Mundial.
El que vivim avui porta causa d'errors del passat recent: el desastre econòmic de les autonomies, segons la filosofia del cafè per a tots d'A. Suárez i Martín Vila, era perfectament previsible per a dos vells polítics que van superar la guerra civil i l'exili: Tarradellas i Heribert Barrera. N'hi ha prou de rellegir les declaracions adverses del primer i algun discurs del segon. Per a tots dos, un majúscul error aquesta prodigalitat sense sentit en la fabricació d'autonomies que ni eren sentides, ni demandades. El principi autonòmic ha de regir –deien– només per a les regions o nacionalitats –com recull la Constitució del 78– que ho exigeixin per tradició, per identitat nacional o per la seva cultura diferenciada: Catalunya, Euskadi, Navarra i, potser, Galícia. Caldria afegir les que ho mereixen en funció de la seva insularitat (Balears i Canàries). La resta va ser un pur artifici insostenible, ja que “no poden suportar-se 17 parlaments o 17 governs”, tal com entenia l'experimentat president Tarradellas. Sens dubte era més encertat el criteri de la II República que el dels qui van dissenyar l'estructura territorial restaurada després de la dictadura.
El deute, el daltabaix econòmic, la falta de fiabilitat dels mercats, probablement aconsellarà la tornada al bon criteri i a la sensatesa que alguns van postergar en el seu moment. Ho dic com ho sento, ja que el temps s'acaba per redreçar el rumb d'aquesta nació amnèsica que no aprèn del passat, tal com advertia John Elliott en la seva biografia del comte duc d'Olivares: “Els projectes necessitaven temps i d'això era el que menys hi havia.” Quina inconsciència.
