Primer

Des que el retorn de les formes democràtiques ho va fer possible, els sindicats han celebrat obertament el Primer de Maig de manera molt desigual. No sempre hi ha hagut unitat, i tampoc calia; perquè la discrepància, fins i tot quan es defensen objectius semblants, és un fet natural en la democràcia. Hi ha hagut celebracions del Primer de Maig unitàries, d'altres de separades. Aquest any, fins i tot, ja es donava per fet que serà de mig gas per causa del pont. I és que molts treballadors entomen el Primer de Maig com un dia de festa més per anar-se'n a la platja o a la muntanya o, fins i tot, com és el cas, per allargar el cap de setmana i fer unes vacances avançades. És el signe dels temps. No és que les festes de la Setmana Santa s'hagin tornat laiques, sinó que totes han perdut el seu sentit original. El Primer de Maig no és una celebració reivindicativa dels drets dels treballadors, sinó una festa més.

Ara n'hi ha que tenen els sindicats posats en el punt de mira. Els consideren una rèmora, un signe del passat, un obstacle per fer el que s'ha de fer perquè l'Estat espanyol surti de la crisi. Qui defensa aquest punt de vista ignora que els sindicats, com les organitzacions empresarials, són agents necessaris per a la salut democràtica de qualsevol país.

El moment és molt difícil, però això no justifica eliminar d'una tacada tot el que ha costat dècades de construir i aconseguir. Potser els sindicats s'han de posar al dia. Però no més que la resta de l'Estat espanyol. No es pot demanar als sindicats que es modernitzin i deixar tota la resta intacta.