A la cuneta

Algunes imatges fan venir fred, com petrificades en un racó escorat de la realitat. De fa temps hi ha un petit cotxe abandonat, sense res aparentment malmès, en un voral de la C-17. Tot i la crisi, que ho fa saltar tot pels aires transvestida d'esperpent perpetu, malgrat la gent que ha viscut per sobre de les seves possibilitats per adoptar cotxes raquítics per abandonar en un voral d'autovia, hi ha un intent reiteratiu de reproduir un cert ordre. Per miratge que sembli. Esmerçar-se en una aparent normalitat, un xiular a una altra banda cultivat arreu. I qui no, que llanci la primera pedra. És clar que hi ha xiulets i xiulets, si no no s'entenen els escarafalls desprevinguts que s'encenen davant “la ciutat cremada”.

Però la qüestió és que fa setmanes que un cotxe està abandonat en una autovia d'una metròpoli europea i no s'hi intueix el més mínim moviment que faci variar la seva posició fantasmagòrica. Una vegada em vaig topar amb una lectura fantasmagòrica que no se m'ha aparegut mai més: Nous autres (1920), del rus Eugène Zamiatine, que va morir el 1937 exiliat a París. Hi ha autors el rastre dels quals ha quedat interromput com el trajecte d'aquell vehicle a la cuneta. I la seva herència, mutilada. Nous autres és considerada la primera “contrautopia” d'importància abans d'Un món feliç de Huxley o de 1984 d'Orwell. Totes, novel·les que conviden a l'optimisme, com els temps d'avui. El vehicle esquifit que ha circulat per sobre de les seves possibilitats sense escatir els capricis precisos dels mercats –prima de risc 440, bons al 6%– em fa pensar en el Benefactor de Nous autres, aquest procés d'aviar el ramat per l'adreçador perquè te'n doni les gràcies: “Si ells no comprenen que nosaltres els aportem matemàtica i exactitud, el nostre deure és obligar-los a ser feliços. Visca l'Estat únic, visca els números, visca el Benefactor!” No els recorda res? Austeritat severa i inflexible per ser feliços? Gràcies. De fa uns dies el cotxe està tombat, rodes enlaire.@aballbona