‘Gaudet mater ecclesia'

Abans no arribi l'onze d'octubre, seria bo que l'autoritat competent aclarís què pensem celebrar: les noces d'or de la inauguració del Concili, o les noces de plata de la posterior separació legal del Concili. Personalment, penso celebrar les noces d'or d'aquell vespre memorable, que ha passat a la història amb les tres primeres paraules del discurs de Joan XXIII: Gaudet Mater Ecclesia (S'alegra avui la Mare Església). La Mare Església, aquella nit a la plaça de Sant Pere, érem tots. Abans que el Concili comencés. Ens vam anticipar sense saber-ho a la constitució Lumen Gentium, que fou aprovada dos anys després, el 1964. Joan XXIII ja havia mort, però el Concili seguia viu.

La inauguració va ser un esdeveniment únic en la història de l'Església. Era una sensació compartida per tots els que érem allí. I els que no eren allí, també. Aquell vespre, hi havia més ulls pendents de l'Església que estrelles en el cel. No exagero. L'Església no havia celebrat mai un concili tan universal i ecumènic com el que es disposava a celebrar. Joan XXIII podia sentir-se satisfet. Enrere quedaven tres anys i nou mesos d'intensa preparació. Ningú s'ho esperava. Però la idea de convocar-lo no va ser, com tantes vegades s'ha dit, improvisada, sinó ben pensada i meditada, només que mantinguda en secret, per prudència. L'única persona que n'estava al corrent era el seu secretari d'estat, el cardenal Tardini. I va trobar que era una decisió profètica. L'Església necessitava una renovació. L'olor de resclosit es respirava en tots els àmbits. Joan XXIII no era gens partidari dels profetes de calamitats, que tot ho veuen negre. En el discurs inaugural els va desqualificar. Això vol dir que coneixia d'antuvi els esculls que caldria esquivar. Era molt més intel·ligent del que la gent pensa. Bondadós al màxim, però no ingenu. L'anunci de la convocatòria va ser prèviament calculat, i carregat de simbolisme. Va triar el lloc i la circumstància. Convocà el Concili a la basílica de Sant Pau Extramurs, lluny, per tant, de la cúria vaticana. El bon Papa Roncalli apuntava lluny. Volia que l'Església arribés a tothom. I sobretot volia la unió de tots els cristians.

L'anunci de la convocatòria va ser fet el mateix dia en què s'acabà la setmana de pregària oficial per la unió de les església separades. Amb això sol, ja deia que els problemes s'arreglen treballant, més que pregant. Déu no ha d'arreglar els nostres problemes. Aquesta actitud contrasta amb la de Joan Pau II, l'home que començà la marxa enrere en relació amb el Concili. Recordo com si fos ara que, davant la crisi de vocacions, no se li va ocórrer cap altra cosa que pregar. Durant trenta anys, pel cap baix, vam estar demanant a Déu que enviés treballadors a la seva vinya. Millor exemple que aquest, de fonamentalisme, és difícil de trobar. No veure-ho a temps va ser fatal.

El Papa Wojtyla és el gran responsable del conflicte que l'Església està patint. Joan XXIII, el Papa del Concili, relegat a l'oblit. I amb ell, els principals objectius del Concili. La unió dels cristians, ajornada. El diàleg amb el món, al frigorífic. Les conferències episcopals, monologant. Els teòlegs, muts i a la gàbia. Els bisbes i les esglésies locals, en via morta. La medicina de la misericòrdia, caducada. La de la severitat, al dia. El victimisme, revifat. La laïcitat, ni anomenar-la. Els dos últims Papes, distanciats dels seus dos antecessors. El magisteri ordinari, inflat. L'autoritat del Papa, sobre màxims. L'evangeli, sota mínims. Els joves, fans del Papa viatger. I del rialler, res. Benet XVI, a punt de ser l'únic teòleg de l'Església, per eliminació sistemàtica de tots els altres. No és trist que, ara, per un decret del Papa, es vegin obligats a controlar els teòlegs, per tal de salvaguardar la recta doctrina? I com se salvaguarda la recta doctrina: fent un tort als teòlegs? La maleïda suprema autoritat papal ha creat un suprem conflicte generacional i una separació matrimonial legal. Per fidelitat a Joan XXIII i a Pau VI seguim estimant el Concili, que ens mostrà el camí de la renovació eclesial. I per fidelitat a Joan Pau II i a Benet XVI, hem de fer marxa enrere, pel bé de l'Església, que deu ser la mateixa que, la nit de la inauguració del Concili, estava alegre. I ara, si no és preguntar massa, com està? Seria bo saber-ho abans de l'onze d'octubre, encara que només fos per tenir la festa en pau. Suposant que hi hagi festa, és clar.