Cacera

És difícil agafar-se la cacera seriosament com un esport. En qualsevol esport les dues parts saben a què juguen. Si un, però, per posar un exemple, se'n va a matar elefants és molt improbable que l'elefant conegui les regles del joc. Aquesta descompensació entre les parts és el que fa, per a molts, incòmoda i estranya aquesta activitat. El mateix passa amb la tauromàquia. La boxa, en canvi, tot i la seva violència, pot ser vista com una activitat honorable en la qual dos cavallers accepten esbatussar-se de mutu acord i segons unes regles consensuades.

Deia algú que quan un home mata un tigre considera que practica un esport, però que quan un tigre mata un home l'acció es considera l'acte salvatge d'una fera ferotge. Les relacions entre homes i animals han estat sempre inquietants. A George Orwell la idea d'escriure Rebel·lió a la granja li va venir tot observant un home que fuetejava histèricament el cavall que tirava el seu carro. Vist en la perspectiva de la lluita de classes, era evident que si el cavall es revoltava la seva força era vint vegades superior a la del petit histèric.

De tots els animals del planeta l'home és, amb diferència, el que fa més trampes i el més mortífer. Per això els científics expliquen que si s'extingissin els insectes la cadena de la vida al planeta es trencaria irremeiablement, però que si s'acabés la raça humana la vida floriria més que mai. Ai, la raça humana. Ja saben que el meu amic Chesterton solia dir allò: “La raça humana, a la qual pertanyen tants dels meus lectors...”

Aquests dies s'ha divulgat una fotografia d'una personalitat important del regne d'Espanya amb un animal mort al darrere. En aquests casos és massa temptador recordar el comentari d'un naturalista americà, Edward Abbey, un home de formació anarquista que va estudiar els comportaments violents: “Sempre que veig la foto d'un esportista amb un somriure als llavis mostrant la seva víctima, m'impressiona la sorprenent superioritat moral i estètica de l'animal mort sobre l'animal viu.”