El centre Maria Gay

Vam acudir-hi de rebot. L'any passat, després de sis mesos d'estada a l'hospital Doctor Josep Trueta, de fer ral·lis per les dependències, de tractar una vintena de metges i de provar tot el que digueren i més, a principi de setembre ens proposaren el trasllat al centre Maria Gay, on creien que el tractament iniciat amb cert èxit, per la seva peculiaritat d'aplicació, podria reeixir. Esperançats, acceptàrem. “Què passarà?”, fèiem preocupats.

És difícil definir un complex que no és sols residència geriàtrica, o centre mèdic assistencial, o de recuperació funcional fisioterapèutica o psicològica, o pensió. En realitat, en bona part ho és tot! Els fulletons l'intitulen centre geriàtric i detallen una quinzena de serveis per a la gent gran. Es troba al Portal Nou, a Girona, en un edifici de la comunitat de religioses de Sant Josep. Aquestes, sense pressionar, fan una discreta labor pastoral.

Un qualificat grup de professionals dirigeix el centre: Jordi Pujiula, director; el doctor Jordi Sainz, cap de l'àrea mèdica; Mònica Pons, Gemma Martínez i Carme Trias, caps d'àrea; Lourdes Ferrando, assistenta social; Anna Iglesias, psicòloga, i un selecte grup d'infermeres, arrodonit amb un exèrcit de gentils auxiliars. La germana Cristina, una mena de major, ho veu, ho sent i ho sap tot. La mare Amparo, superiora —camina i sembla no tocar a terra— somriu gairebé sempre, deixa fer al ben dotat equip de direcció. En temps en què hi ha crisi de vocacions, la comunitat és prioritària. El Maria Gay funciona!

De l'acció de l'equip, en surt el variat programa d'activitats mèdiques i de recuperació, per un costat, i culturals, recreatives i formatives, per l'altre. La cuina, sòbria i equilibrada, és suficient. Les serventes, cordials, fan veure la patata i mongeta com ànec amb taronja. A l'hora de sopar s'ha d'estar preparat per a la cursa diària d'anar a dormir. En mitja hora frenètica, el centre resta en silenci i poca llum. De sobte, els espais s'emplenen de crits patètics, talment udols, clam dels malalts que han perdut la raó. Protesten per l'injust destí que els ha separat del món conscient i, implacables, arriben al fons de les gorgues cerebrals dels oients. Clamen per viure o per morir? La primera nit al centre és una lliçó d'humilitat, en sentir i veure de la vora les misèries de la naturalesa humana.

A dos quarts de vuit, el centre desperta. Cures, dutxes, infermeres atrafegades, auxiliars que van de cul, roba neta i bruta, grues que mouen malalts, pilots vermells cridant ajuda, cadires de rodes, caminadors i més, per ser puntuals al primer àpat del dia: l'esmorzar. Sols trenquen l'ordenat desordre els estentoris crits que recorden que la parca és sempre a punt de segar al centre amb dalla. Ací no li ho posen fàcil: li discuteixen amb ardor la presa elegida per emportar-se i, sovint, ha de segar en altres indrets. No triga pas massa a tornar. De fet no té altra feina. Sabedors de la feta, no dormen tots al Maria Gay!