No tot està perdut

Dijous vaig ser a València. Feia un parell d'anys que no hi anava i hi vaig arribar amb la sensació que tot estava perdut, que l'esperit de la dreta més casposa estava arreu. Al vespre, però, vaig anar a la Filmoteca per presentar una pel·lícula de Jean Luc Godard, Elogi de l'amor, i em vaig trobar la sala plena amb més de dues-centes persones. El debat va permetre veure com algunes de les coses de les quals parlava aquesta pel·lícula rodada l'any 2001 podien fer-se realitat. En ella, Godard insisteix que la societat del benestar ha creat una joventut naïf, uns vells aferrats a la melancolia de la seva pròpia història i una generació adulta que ha tingut problemes per fer-se gran. La gran qüestió resideix a preguntar-se per què aquesta generació adulta, atrapada en el consumisme i en la desmemòria, no ha sabut créixer. L'experiència de discutir en una sala plena em va demostrar que malgrat que bufin mals vents per terres valencianes, probablement no tot està perdut.

La Filmoteca valenciana és una institució modèlica en el terreny de la difusió de la cultura. Els seus responsables han combinat una cuidada programació amb un clar desig de projecció internacional mitjançant unes acurades publicacions de referència. Malgrat les retallades i els ajustaments sobreviu i és un punt clau. El seu cap de programació, José Antonio Hurtado, m'explicava que en els darrers anys, després de les reformes a la sala de projecció, s'ha trobat que s'ha incrementat el públic. Ha tingut la sensació que arran de la crisi, el fet d'anar a recuperar pel·lícules o discutir-les s'ha convertit en un nou al·licient. Després dels anys en què les descàrregues varen apartar el públic, la gent jove vol conèixer els clàssics i disfrutar-los en una pantalla. Davant la política que va articular-se a moltes ciutats al voltant de la idea de crear festivals que fossin el motor d'una certa cultura de l'esdeveniment, en alguns llocs es va optar per crear espais que tinguessin vida tot l'any i creessin una cultura de la continuïtat a partir de la fidelització del públic. Ara, mentre la cultura de l'esdeveniment trontolla, els llocs que han creat continuïtat poden recollir els seus fruits. En un temps de recessió, la cultura dignifica allò que en el carrer ha perdut la seva legitimitat, crea cohesió social i alimenta els motors d'una societat que corre el perill de sentir-se en letargia.