Televisions, política i emocions

No sóc prou innocent per pensar que una cadena de televisió serveixi simplement per entretenir la gent i fer-hi un cert negoci si està en mans privades i un determinat servei si és pública. Res no és ideològicament gratuït en el que s'hi fa, ni en els programes aparentment més allunyats de la política ni, evidentment, en els espais més informatius. Que a l'Estat espanyol els governs autonòmics hagin creat canals de televisió no ha estat només per malbaratar diners. Ni tan sols tampoc per replicar Catalunya o el País Basc o Galícia, que eren els únics territoris on podia tenir un mínim sentit un canal de televisió. També s'hi ha fet molta política, i no els explico, per exemple, coses del Canal 9 valencià que vaig comprovar en persona durant el temps que vaig viure a València perquè no em creurien. Ara el govern de Rajoy obre la porta a la privatització d'aquests canals (també a baixar-ne la persiana), per deixar de malgastar en temps de crisi, en la majoria dels casos, i perquè també sap que col·locant bé les teles en mans privades és una altra manera de poder-hi continuar fent la funció política que es pretén.

També en la programada substitució de Mònica Terribas com a directora de TV3 hi ha un rerefons polític. Ho sap tothom, perquè tothom sap que sempre ha passat quan hi ha hagut canvi de govern. Ara s'hi ha afegit el factor de la necessària reestructuració econòmica de l'ens, més enllà dels ajustaments que ja ha aplicat l'actual directora. No és cap caramel, el càrrec, en aquests moments. Segurament per això Ramon Rovira hi ha renunciat.

Jo només espero que sigui qui sigui qui dirigeixi la televisió catalana faci principalment dues coses: que tregui el màxim profit d'una plantilla potser sobredimensionada però segur que infrautilitzada i que continuï ajudant la indústria audiovisual del país amb sèries com Kubala, Moreno i Manchón. En realitat el que volia dir era això. Que facin la segona temporada de KMM i més si continua tenint el nivell de la primera. Perquè, com les bones sèries, no és que sigui de detectius, com Porca Misèria no tractava de guionistes o com Los Soprano no era de mafiosos o Doctor en Alaska no era sobre un metge novaiorquès a la remota Cicely. Totes tracten, bàsicament, de persones a qui els passen coses de persones. Perquè la televisió, a vegades, també és per a això. Per crear emocions.