Anècdotes reals i reials
Són anècdotes personals i irrellevants, de fútil trasllat al lector, si no fos pel bocí de categoria que n'aflora, aquest sí inquietant. Inquietant perquè remet a automatismes atàvics i mobilitzadors de repressions i pors, censures i autocensures fermament ancorades al moll de l'os.
La primera té per escenari Barcelona i una coneguda llibreria amb un entresolat dedicat a restaurant i cafè. Allà solia anar a dinar la infanta Cristina en l'etapa en què els seus anhels d'identificació popular trobaven satisfacció treballant per a La Caixa. El mimetisme amb el comú dels mortals, condemnats a la suor bíblica, era periòdicament destacat per alguna llagotera premsa ufanosa d'una sang reial tan postmoderna.
Al mateix lloc ens hi reuníem, oficiant periòdiques tertúlies, una mitja dotzena de lletraferits amb igual amor per les lletres com desamor per la monarquia. La nostra taula habitual s'ubicava a frec del passadís de sortida i sempre solia haver-hi algú que, en no haver entrat de ple en l'accelerador de partícules literàries i estar amatent als moviments regis, proposava un discret brindis per la república en passar la infanta. No sé si ella arribà a assabentar-se'n, però sí els seus escortes, amb ulls i antenes ben esmolats com a bons professionals que devien ser. Les seves mirades cap als components de la taula solien ser lapidàries; una taula amb notable concentració de matèria grisa. Malgrat això, l'interrogant “¿ja el podem fer, aquest brindis; no ens pot passar res?”, se solia formular també habitualment d'una o altra manera i no sempre per la mateixa persona.
La segona anècdota també té com a protagonista una altra colla d'amics, si bé aquesta vegada de l'àmbit excursionista. Resulta que, fallida pel mal temps una expedició muntanyenca, vam haver de fer nit en un hotel del Baix Camp. Al seu vestíbul, rebia al viatger un quadre de la família reial fastuosament col·locat. Per als d'ideologia republicana, com era el nostre cas, la circulació per sota el quadre no equivalia sortosament a cap pas per les Forques Caudines atesa l'ostentosa altura en què estava situada la fotografia regia, no necessitada, per tant, cap entronització complementària. Sorpresos per tals magnituds, vam comentar al recepcionista la sobtada i reial presència, que irradiava la seva majestat sobre la totalitat del vestíbul. Cansats com estàvem i apressats per pujar a les habitacions, res més no hauria succeït si no haguéssim estat semiinterpel·lats pel gerent o amo de l'establiment, que havia parat oïda als nostres tan poc entusiastes comentaris. Les seves postil·les, junt amb uns ulls fervorosament monàrquics i agosaradament agressius, van mobilitzar les nostres hormones, pel que exigirem el llibre de reclamacions per a deixar-hi constància que tan ostentosa fotografia feria els nostres sentiments republicans (per cert, encara esperem que la Generalitat contesti la reclamació). Però un dels components del grup, a l'hora de signar la protesta, va dir també: “Ja podem firmar-ho, això, sense que ens passi res?”
I és així com ambdues anècdotes, que esdevindrien banals, potser no ho són tant en poder escatir-ne una categoria comuna, que no és altra que la por.
Perquè el que sí és transcendent és que tant en una ocasió com en l'altra, dues persones del tot honorables, pares de família venerables i gairebé podríem dir (en llenguatge tant tridentí com luterà) que temoroses de Déu, van expressar idèntica reserva, mimètica prevenció. La d'una por arrelada, antiquíssima, impresa en les més profundes cavorques de l'ànima, que deambulava insidiosament per l'inconscient ¿potser no només individual, potser no només d'ells dos, potser també col·lectiu? Un inconscient que ja Spinoza, Shakespeare i Dostoievski identificaren molt abans de la psicoanàlisi com autèntic motor del comportament, per més que la gran capacitat d'autoengany de l'ésser humà vulgui ornamentar-ho amb la seda d'una estarrufada racionalitat. En aquests primaris elements reactius de por i en la immensa força de tot allò simbòlic s'han anat edificant secularment el poder i les monarquies. Però d'això –i en especial, de la simbologia– caldrà parlar-ne en una altra ocasió. Però no per ser una altra història. És la mateixa.
