Contra la tortura

Hi ha dies que els esdeveniments et permeten sentir l'orgull de pertànyer a un país i a una gent. Dissabte, l'ACAT (Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura) va convocar al CCCB un acte de celebració dels seus 25 anys, que els ha fet estar presents a la societat civil catalana durant aquest temps. Es van sentir testimonis de compromís i denúncia. En paraules d'un dels ponents, el periodista Vicent Partal: va ser un acte “corprenedor”.

De la lluita antifranquista, l'ACAT han estat capaços de continuar vigilants i atents a les situacions de dèficits de drets humans que s'han anat produint en els àmbits de presons, als excessos policials i a la situació dels estrangers pendents d'expulsió, als CIRE. Fent honor a la seva història, recordo quan a l'inici dels anys noranta es van atrevir a iniciar lluites jurídiques pels drets de les persones malaltes de VIH/sida a les presons de Catalunya. En un moment on no donava ni prestigi ni saló recordar als polítics els punts vulnerables de la seva feina. D'aquelles accions, arxivades judicialment, se'n va desprendre un important increment de pressupost en la sanitat penitenciària i la creació de l'Hospital Penitenciari de Terrassa. La seva presència en la plataforma de suport a presos i preses i al Comitè Català de Prevenció de la Tortura ha estat un puntal de referència en la tasca d'entitats i associacions. Han perseguit els excessos a la comissaria de les Corts i de Sants en tres processos que han conclòs en processos de faltes per lesions. En moltes ocasions donant suport a denúncies de persones que no podien afrontar en soledat els procediments penals. Gent gran que mai s'ha fet gran. Gent de creences i conviccions que no han parat de tenir els ulls oberts per identificar els espais on comprometre's. En aquests temps de tant dèficit de mobilització social, els altaveus necessaris d'on es troben els limits en un estat de dret són imprescindibles.

dimarts de la setmana passada el Sindic de Greuges es va trobar amb el veto de la delegada del govern, Llanos de Luna, en arribar al CIE. Fa uns mesos va morir allí un sabadellenc en una cel·la tot sol. El jutjat d'instrucció número 18 de Barcelona ha admès a tràmit la denúncia per maltractaments de David Bakradze, un gironí d'origen georgià pendent de ser-li aplicada una ordre d'expulsió de l'any 2007. El testimoni colpidor de la seva filla gironina d'onze anys al CCCB hauria d'arribar a les institucions. Bakradze, intern al Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca, està en vaga de fam pels maltractaments policials. La indefensió jurídica en què es troben aquests centres d'internament és un autèntic escàndol.

L'exdirector general de drets humans del govern basc, en Jon Mirena Landa, va exposar al CCCB la realitat de la impunitat judicial vers la tortura. I de les poques sentències condemnatòries que s'han aconseguit, els diversos governs espanyols han indultat en 33 ocasions els condemnats. Ramon Piqué, un del afectats per les tortures de la anomenada Operació Garzón l'any 1992, ben relatada en el llibre del periodista David Bassa, va recordar la necessitat que els mecanismes de control establerts en el Protocol d'Istanbul siguin a l'agenda de la voluntat política. De fet, per la manca d'investigació judicial d'aquells fets, Espanya va ser condemnada pel Tribunal Europeu de Drets Humans d'Estrasburg. Una xacra, la tortura, que en els països democràtics hauria de ser objecte de tolerància zero. Cal periodisme compromès, dret eficaç, societat que ho demani i política que ho faci possible. Gràcies, ACAT.