Planetes

Avui miraré de centrar-me i que la calor no em domini per tal que s'imposi la raó. I per aconseguir-ho m'he proposat un exercici que no sé si serà gaire periodístic, i el que tinc clar és que no serà pas gens literari, però és la cuirassa que trobo per tal que el que escric no m'alteri massa.

Diu que hi havia una vegada, en un planeta, un país on les coses no acabaven de rutllar, on la crisi feia estralls entre la seva gent, i els ciutadans sentien l'orfandat d'un clar lideratge propositiu. Un planeta dominat en bona part pel cantó fosc, que no semblava que trobés maneres de tirar endavant. En aquell país de persones actives, emprenedores però ofegades, hi havia qui proposava agafar avions per anar a fer cafès a Londres, qui –des del privilegi– de manera no gens afortunada deia que el Teletac era una eina de treball (potser no ho seria només per ella), qui s'atrevia a permetre que algunes de les persones que hi vivien, per no haver nascut aquí, es quedessin sense drets fonamentals com la salut, o qui tenia la barra de dir que els pressupostos que aprovava eren per garantir que ells serien els escollits per actuar de motor de la recuperació, i ningú no es ruboritzava.

En aquell país de llumeneres amb poder, residents de no sé pas quin planeta, la gent veia com l'atur adult i jove no parava de créixer, en la mateixa proporció que la pobresa, i al mateix ritme que els guanys d'empreses concessionàries de peatges. Les polítiques socials tan necessàries es portaven a la corda fluixa, mentre els reis del món màgic, del planeta Pituleta, anaven de farra i cacera amb els calés de tothom.

La gent, pacient però no beneita, no para de cridar que el que vol són propostes, solucions, decisions valentes en favor de les persones; que ja ho sap, que el moment és difícil, i que està disposada a remar. Però a remar, no a deixar que li prenguin el número. Perquè, com deia aquell, “qui s'han cregut que som, nosaltres?!”