El final

El final de la guerra sempre és, en el fons, l'objectiu principal dels qui la desencadenen. És discutible si l'Estat espanyol té –o tenia– una guerra contra ETA, però sembla força evident que els etarres desitgen acabar-la, ara que saben que la perdran. També ho és, és clar, que els vencedors no els ho posaran pas fàcil. Per començar, ni tan sols els consideren combatents, troben que la guerra és massa noble per definir la seva causa. Ens agradi o no, però, ells sempre han tingut clar que estan –o estaven– en guerra, per això el seu discurs va ple d'expressions inequívocament bèl·liques: forces invasores, objectius, lluita armada. D'altra banda, ningú ha establert mai una xifra de morts exacta a partir de la qual resulti obligat admetre l'existència d'una conflagració, però el miler de víctimes mortals que l'organització basca ha provocat d'ençà de la seva constitució (a les quals hem d'afegir també els centenars de ferits i les incomptables víctimes morals) és un camp de batalla prou desolador per desitjar que, sigui el que sigui i s'anomeni com s'anomeni, acabi d'una vegada. Sempre que un govern, de dretes o d'esquerres, planteja beneficis penitenciaris per als presos penedits, de seguida salten les veus indignades dels qui troben bé que el conflicte acabi però no estan disposats a tolerar que acabi de qualsevol manera. Són veus que s'han de respectar, perquè provenen de l'odi comprensible per haver perdut persones estimades, del dolor inconsolable que deuen causar les ferides que sagnen fins i tot després d'haver enterrat els morts. Però no són les úniques veus: aquests dies veiem a les televisions i llegim als diaris el testimoni de fills de víctimes que han acceptat reunir-se amb el botxí que els volia demanar perdó. Sovint la pau exigeix més coratge que la lluita.