La pau precària

Sorprès per les curioses conseqüències que es deriven dels actes més senzills, confesso que vaig passar gran part de la manifestació del Primer de Maig mirant de reüll a veure si veia gent estranya. Estranya per no ser manifestants com jo mateix, o com la majoria de les persones que conec. Al cap i a la fi, la convocatòria anterior, la de la vaga general, va deixar a Tarragona un trist contenidor cremant i un reguitzell de detinguts posats a disposició judicial. Com que els primers detinguts, aquell mateix dia, tenien un perfil clarament divergent del de l'esvalotador professional que ens pinta en Felip Puig, i les altres detencions, nocturnes i domiciliàries, s'han anat succeint al llarg de les setmanes i corresponen al tòpic dels sospitosos habituals, em temia que aquest Primer de Maig algun estrany guionista s'entestés a continuar amb el serial, passessin coses que no solen passar i enxampessin gent que o bé passés per allí o bé estigués prèviament “significada”, tal com es deia abans.

En el moment d'escriure aquestes ratlles, per sort, no tinc notícia de cap acte fora del comú contra el mobiliari urbà, ni tampoc no m'han dit res sobre visites no desitjades de les nostres forces policials. Assumeixo, doncs, que la Festa del Treball l'hem tinguda en pau. Segurament els alts comandaments d'Interior diran que això ha estat així gràcies a l'enèrgica determinació que ells han demostrat, amb l'ajuda inestimable d'alguns jutges els dies previs a les mobilitzacions. Els manifestants com jo mateix i com la majoria de persones que conec pensaran, potser, que aquesta tranquil·litat recuperada és a causa que la colla de nois i noies disfressats d'alternatius amb roba de marca –les fotos dels quals circulen per les xarxes socials– no tenien, aquest cop, consignes contundents. M'inclino a creure que, de moment, l'autoritat es dóna per satisfeta amb les mesures abusives contra el dret de reunió que ja ha anunciat, i amb les activitats repressives en curs. No ha calgut posar més llenya al foc perquè la que crema, crema de debò. Però com que el govern estatal ha dit que hi hauran retallades cada divendres, i garrotades encara més fortes l'any que ve, i el de la Generalitat el segueix amb curiosa solidaritat en aquesta trista feina, el futur no em permet ser optimista. Pel camí que hem fet, correm el risc que passin coses desagradables de debò, i ja sabem de qui diran que és la culpa.