ca montes
Ruïna espanyola
La veritat és que ara amb Espanya tothom s'hi veu amb cor. Excepte nosaltres
Fa uns pocs anys em vaig espantar. Un dia un polític del PP, conegut per ser un dels instigadors de la FAES, em va explicar el futur d'Espanya. I afirmava que seria brillant perquè Madrid, va dir Madrid, s'anava a convertir en peça essencial d'Europa. En la Miami europea, pont de connexió cap a una Amèrica Llatina de la qual els espanyols pensaven ser procònsols permanents. D'allò va venir el macroaeroport i tota aquesta política d'expansió americana d'empreses espanyoles formalment privades però, ai, regulades pel BOE.
La Madrid que somiava aquell home era el punt final d'un eix Berlín-París-Madrid que anava a posar fi, segons ell, per sempre més a la condició perifèrica de la seua capital i que la convertiria en una de les metròpolis fonamentals d'Europa. Davant la qual les nostres ciutats, Barcelona, València... no podrien fer res més que acotar el cap.
Somniava despert aquell senyor, ja ho veuen. Tot i que he de reconèixer que posava tant d'èmfasi en la descripció que m'ho vaig arribar a creure i tot. Passats els anys, però, la ruïna espanyola fa de mal dissimular. Iberia se l'han hagut de vendre a la pèrfida Albión. Argentina expropia YPF i més enllà de la gesticulació el govern espanyol no pot fer res més que callar. I calladet i tot com està, ara va Bolívia i expropia també Red Eléctrica de España.
M'agradaria molt recuperar la conversa allà on la vaig deixar. I m'encantaria saber què sent aquella generació de polítics espanyols que es van creure en la cresta de l'onada. Recorden que Zapatero –no és només el PP– reclamava càrrecs i tractaments i que Espanya figurava entre les grans economies del món. Jas: ací la tens. A un pam de ser intervinguda, sense cap més política que soltar llast al preu que siga i ensorrant el que siga. Sense esperança ni futur immediat que explicar, sense poder treure pit.
La veritat és que ara amb Espanya tothom s'hi veu amb cor. Excepte nosaltres, que semblem tenallats allà on ens havia deixat el seu discurs imprudent sobre el nou imperi. Temps al temps, però.
