Trobar l'equilibri

Perdonin la ingenuïtat: potser no es tracta de quant gastem sinó de com ho gastem, però la llei del pèndol és inexorable. Pensàvem que seríem rics per sempre i quan vam veure que anàvem pel pedregar vam treure les tisores. Ara que fa temps que retallem a tort i a dret, com que l'economia se'ns encongeix encara més, va creixent el clam a favor d'això que en diuen “mesures expansives”. A veure si en traiem l'entrellat. Quan es gasta més del que es té, ¿no resulta imprescindible ajustar ingressos i despeses? Ara, de maneres d'ajustar-ho també n'hi deu haver moltes, és clar. No deu pas ser el mateix reduir en despeses sumptuàries, aturar inversions prescindibles o ajornables, augmentar els esforços contra el frau fiscal, prioritzar les inversions que generin benefici econòmic, i racionalitzar l'administració (santa innocència!) que tirar pel dret en sanitat i ensenyament, encara que ja s'entén que són el gruix de la despesa pública. Acceptem ara que això no ajuda a sortir del pou: “mesures expansives”, ¿què vol dir? Perquè si vol dir estendre més quilòmetres de tren d'alta velocitat per terres ermes, què els diré.

Potser els dos extrems no són irreconciliables. Potser ni els que retallen ho volen ensorrar tot, com deien dimarts en ple èxtasi reivindicatiu alguns que no fa gaire remenaven les cireres i alguna responsabilitat deuen tenir en tot plegat (primer dilapidant recursos i, després, rebaixant sous i retallant pressupostos), ni potser augmentar la despesa és cap garantia si hi tenim el mateix encert que va demostrar el model d'inversió que totes les administracions –amb l'aquiescència de molts ciutadans– van practicar en els darrers anys: aeroports forassenyats, equipaments buits o de manteniment impossible, luxe i esplendor. Salvar la dignitat dels ciutadans i generar riquesa, heus aquí els únics objectius possibles.

Com que no hi ha res que no hagi estat escrit molt abans, recorrerem a Aristòtil, que defineix la virtut moral com el terme mitjà entre l'excés i el defecte, tan perniciosos l'un com l'altre. Aristòtil diu també que la virtut no és cap facultat inherent al caràcter de la persona, sinó un hàbit que es pot adquirir amb l'aprenentatge. Podríem començar a practicar per no caure en els errors del passat, ni esmenar-los escanyant-nos, ni traspassar als nostres fills deutes contrets per ser rics nosaltres a compte del seu futur.