El testaferro

Un testaferro és un home de palla. Jo vaig aprendre aquesta paraula fa massa anys, quan estudiava dret, convençut com estava en aquells anys covards de la Transició que gràcies al dret un dia es podria arribar a la justícia. Ara, Iñaki Urdangarin ha tornat a posar la paraula de moda. Primer, vam descobrir que tenia un testaferro; més tard, un nou testaferro; més tard, encara, un altre testaferro. S'ha de ser molt important per poder tenir un testaferro. Ja no dic com s'ha de ser d'important per tenir-ne uns quants.

En tot cas, Urdangarin ho era, encara que, posats a filar prim, potser no ho era tant com perquè no puguem sospitar que ell també en certa manera estava fent i està fent encara de testaferro de la infanta Cristina i del rei i de totes les deixalles de la monarquia. Però això, és clar, no ho podem afirmar perquè no ho sabem. I jo, encara, no ho puc escriure perquè, a més de no saber-ho, no tinc ni tan sols un trist testaferro que m'empari.

Com segur que sí que tots vostès ja saben, hi ha escriptors que, a vegades, fins i tot per dissimular la seva pobresa, signen alguns dels llibres que escriuen amb un pseudònim. Pessoa se'n va emportar el rècord. Va utilitzar tants d'heterònims –així era com en deia– que va arribar a un punt que a la majoria de la gent com vostès o com jo ens costa de creure que estigués segur de saber a cada moment qui era. La justícia, però, no hauria dubtat mai perquè la gent com vostès o com Pessoa o com jo pot anar per la vida canviant-se el nom cada cop que li sembli, però, davant la llei, cadascun de nosaltres té una sola identitat, que coincideix –ai carai!– amb allò que posa en aquell document petitet que molts de nosaltres voldríem decidir què hi posa. De moment, tot fa pensar que això dels testaferros continuarà funcionant. Que només ets, posem-hi, el duc de Palma? Cap problema. Llogues unes quantes identitats, que el món és ple de gent disposada a vendre's.