Mai no toca

El president Montilla va pujolejar dilluns al Parlament, però ho va fer al seu estil, amb paraules diferents de les que feia servir l'altre Molt Honorable. El fons era, però, el mateix: «Ara no toca.» No és, doncs, el moment –«no és convenient», va dir– per abordar la reforma de la llei electoral catalana. Després ens queixem que les coses de Madrid van a poc a poc i que perjudiquen Catalunya, però és que des del mateix país ens hauria de caure la cara de vergonya. I no és pas culpa del president Montilla. La responsabilitat l'han de compartir tots els partits de la cambra catalana que han governat. Des de 1979, el Principat és l'única comunitat autònoma que no ha assolit un consens per tenir una llei electoral pròpia. No volem ser sucursalistes d'Espanya, però som els únics que ens regim per una llei espanyola quan en podríem tenir una de pròpia. Això és així perquè a tots, des de Convergència fins al Partit dels Socialistes, ja els va bé mantenir l'statu quo. Els convergents no volen una llei que desequilibri el pes de les comarques –on tenen més votants– en favor de la roja conurbació metropolitana, i el PSC no pot tot sol alterar l'equació que li garantiria disposar de la Generalitat amb àmplies majories i sense la necessitat de compartir poltrona amb aliats incòmodes. Tanmateix, i malgrat que Esquerra ho vulgui per les mateixes raons que Convergència (i proposi una llei a la mida de les seves necessitats), des d'un punt de vista d'estratègia política és lògic que Montilla no vulgui desgastar els catalans amb un altre debat que per als electors semblaria estèril i que, a més, esgotaria el tripartit i el podria arribar a portar a un trencament. Però si no toca ara, quan tocarà? Potser mai. Quan no serà un nap serà una col, que ens impedirà tenir un debat serè. Per això, i si es deixa de banda l'estratègia política, no fa cap mal encetar el debat avui mateix, sempre que es mantingui a la cuina de les comissions parlamentàries i no salti a la palestra dels mitjans de comunicació, per convertir-se en un episodi més d'esgotament del país. El govern de Catalunya té l'obligació de resoldre les qüestions estratègiques de país: la llei d'ordenació territorial i la llei electoral són dos d'aquests temes dels quals els polítics catalans sembla que no volen sentir a parlar perquè amenacen la seva pròpia estabilitat política i generen unes tensions que no els interessa provocar. No moure res ajuda a estalviar-se problemes, però no moure's també és senyal d'estar mort, políticament mort.