Aires nous a Europa

És un fet que la superació del dèficit com a únic nord, sense polítiques en favor de d'activació econòmica, porta fatalment a la recessió i a l'atur i, en conseqüència, a l'augment del dèficit. És una obvietat. I és un cercle viciós que té conseqüències dramàtiques: treballadors i classe mitjana precaritzats, emigració econòmica de la joventut (més preparada que mai), deslegitimació de la democràcia i de la idea d'Europa, ascens del populisme antidemocràtic... Una “vella i coneguda olor”: els efluvis de l'Europa dels anys trenta, empantanada en les polítiques de dura austeritat que van fressar el camí de Hitler al poder. No cal dir que, a Catalunya, la desagregació social es fa desagregació nacional i que aquesta és propícia a l'acció de l'espanyolisme més agressiu i al consegüent perill d'escissió comunitària.

Com és possible que els governs ens hi condueixin sense vacil·lacions? Per què l'eix francoalemany en fa dogma i bandera en el Consell de Ministres de la Unió Europea? Emil Ludwig diria que es tracta de l'anacrònic i dominador “designi prussià”, tan allunyat de l'Alemanya europeista de Willy Brandt o de Helmut Kohl. L'economista Anton Costas parlava l'altre dia de “tendència suïcida” a propòsit d'aquestes “males polítiques” vinculades al doctrinarisme que abdueix avui els conservadors europeus. Aquest és ara el catecisme. Unes polítiques que parteixen d'un mal diagnòstic, que consisteix a atribuir la crisi al suposat malbaratament públic, quan és sabut que prové de l'endeutament privat i de la crisi financera. I que recepten mals remeis: cures de cavall amb efectes secundaris letals, que etziben retallades i privatitzacions a tort i a dret, quan caldria una reforma del sistema públic feta amb peu de rei, que incrementés l'eficiència dels serveis públics, i una opció enèrgica pel creixement econòmic i l'ocupació. Són hostatges, ve a dir Costas, de l'“error de Brüning”, la política d'austeritat draconiana del canceller alemany anterior a l'ascens de Hitler (va ser el mateix Brüning, autocrític i exiliat als EUA, qui va batejar així aquella deriva). El New Deal de Roosevelt seria aleshores la recepta alternativa, que va salvar els EUA del marasme europeu.

Sembla, però, que bufen aires nous a Europa. Tot indica que, diumenge que ve, el vot dels francesos partirà en dos el temut Merkozy i encapçalarà la marxa cap a un nou horitzó possible, lluny de doctrinarismes, fet a la mida de les esperances humanes més raonables. Martin Schulz, president del Parlament Europeu, ens en parlava aquesta setmana mateix a Barcelona, des del coneixement i també amb passió. Una Europa on les transaccions financeres paguin taxes, “de la mateixa manera que paguem l'IVA quan comprem pomes”; una taxa del 0,005%, que suposaria un ingrés de 50.000 milions d'euros, amb els quals finançar el deute, en lloc de recórrer a la destral. On el Banc Central Europeu actuï com la Reserva Federal dels EUA i emeti bons que, en el marc de la deguda disciplina pressupostària, compensin la pressió especulativa dels mercats financers i promoguin el creixement econòmic i l'ocupació. On, tractant-se del continent més ric, les joves generacions no es vegin abocades a marxar. On els nacionalismes dels Estats quedin enrere i avanci la cultura europeista de la democràcia, de l'estat del benestar, de la diversitat i de la pau. On la Unió de la Mediterrània, entre la riba sud europea i les revolucions democràtiques del nord d'Àfrica, abandoni la mera retòrica i esdevingui un projecte polític i econòmic carregat de futur. On la Unió Europea sigui, definitivament l'autogovern democràtic, polític i econòmic, dels europeus, amb una forta capacitat de concertació global cap a aquell altre món que sabem possible.