L'endemà del dissabte

Tot plegat va començar amb un aforisme del pensador vinaixenc Abel Cutillas, publicat el 2006 en un llibre seu titulat Viure mata, que feia: “L'Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus: se'ls va reconèixer com a poble escollit.” Atesa la manca de reacció crítica a aquesta ocurrència –al contrari, va ser lloada com a enginyosa pels crítics de torn– el poeta Arnau Pons, ultratjat, va comentar el tema amb diversos intel·lectuals catalans i internacionals. Ara les reflexions d'aquests han sortit en la forma d'una immensa festa filosòfica coordinada pel mateix Pons, titulada Escriure després (Lleonard Muntaner Editor).

Reclutar tants noms de renom –com ara Xavier Antich o Jean Bollack– per refutar l'antisemitisme de saló del senyor Cutillas (i segons quins avantguardistes nostrats) pot semblar exagerat, però el tema de fons –l'assimilació i fins la promoció de certes manifestacions d'antisemitisme, si més no, per part del món artístic i universitari català– no és gens trivial. Imaginem, per exemple, que al costat de l'aforisme enginyós de Cutillas poséssim aquest informe enviat a Berlín el 13 d'agost del 1942 per Karl Wolff, l'ajudant de Himmler: “Amb una joia immensa he rebut la notícia que durant els últims 14 dies ha arribat a Treblinka un tren diari amb 5.000 membres del poble escollit.” Els crítics que van lloar tant l'aforisme català també deuen trobar aquest acudit alemany igual de graciós. Al cap i a la fi, el sentit de l'humor d'ambdós comentaris és –en certa manera– ben semblant.

Escriure després insinua, de fet, que a Catalunya, la Xoà sencera (els afusellaments massius, els guetos privats d'aliments, els treballs mortífers, les furgonetes i cambres de gas, els assassinats casuals de nadons) s'ha convertit en poca cosa més que una abstracció, que la gent sol resumir amb un parell de paraules –Holocaust, Auschwitz– sense ni tan sols voler imaginar què significava tot plegat per a les víctimes i els supervivents. És més, ara que la catalanofòbia és a l'ordre del dia en certs mitjans socials, resulta estrany que els catalans no tinguin la Xoà més en compte. Vet aquí, per exemple, un tuit recent, cortesia d'un tal Yair Rodríguez: “Si Hitler sentia el mismo odio hacia los judíos que yo hacia los catalanes, ahora entiendo muchas cosas.”Més clar, l'aigua.