El crit al cel

Al mateix temps que a Nova York algú es va adjudicar el quatre El crit per la quantitat rècord de 91,2 milions d'euros, a Barcelona s'estava preparant la celebració de la reunió anual del Banc Central Europeu. Ja sé que una cosa i l'altra no tenen més relació que la simultaneïtat temporal i la conveniència d'aquest articulista. Doncs som-hi. Hi podria afegir una altra coincidència, més particular però per això potser més universal: en tots dos casos, el del quadre i el del BCE, vaig voler evitar una discussió amb la meva dona. No sé si perquè estic cansat de donar voltes a coses en què no hi puc fer res o perquè em cansa qüestionar totes les coses només per culpa de la crisi. Perquè aquesta és la qüestió. Això és el que, al meu parer, hauria provocat una discussió infructuosa. D'aquelles en què tot comença amb "en temps de crisi..." En temps de crisi, quin sentit té que es paguin aquestes milionades per un quadre? En temps de crisi, per què un organisme que té la seva seu a Frankfurt s'ha de gastar tots els diners que val reunir-se a Barcelona i les administracions catalana i espanyola han de fer aquesta gran despesa en el magne dispositiu de seguretat que s'ha desplegat per evitar incidents? Per una cosa o l'altra, o per totes dues, molta gent ha posat el crit al cel (i heus aquí un altre lligam semàntic entre els dos fets). Em sembla normal. El comú de la gent tenim la sensibilitat a flor de pell per tot el que està passant els últims anys i coses com aquestes provoquen irritació. Però potser hem d'anar amb compte a no prendre mal. Ni a treure les coses de lloc. Que es pagui tant per una obra d'art no és una cosa que hagi variat en temps de bonança o en temps de crisi ni tampoc s'ha de banalitzar i posar en dubte què és art i què no ho és. El mercat de l'art sempre serà un món a part. Ni tampoc fiscalitzem fins a l'extrem la reunió del BCE. En un altre moment, ens hauríem queixat si no s'hagués fet la reunió a Barcelona, si el govern espanyol l'hagués dut a un altre lloc.

Però una cosa és veritat. Tots dos fets han estat els vehicles d'expressió d'una ràbia plenament justificada i fonamentada. Un crit contra la injustícia. I també és veritat que si El crit val tant és perquè Munch ens va pintar a nosaltres. Tal com som. Els d'avui. I també els d'ahir i els d'abans-d'ahir. I els humans de demà. El pànic que ens retrata. I que ens incomoda.